El 1134 va morir sense descendència Alfons I, el Bataller, rei d'Aragó i Pamplona. En el testament llegava els seus regnes a les ordres militars del Sant Sepulcre, L’Hospital i Tremp. La noblesa, però, no va acceptar-ne la voluntat i va triar com a monarca el seu germà Ramir, monjo, abat i bisbe, que va regnar com Ramir II i es va casar amb Agnès de Poitiers. La filla d’ambdós, Peronella, va ser promesa amb un any d'edat a Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona. El fill de tots dos va regnar sobre Aragó i Catalunya amb el nom d'Alfons II d’Aragó, cridat el Cast o el Trobador (1164-1196). Ell va crear una nova entitat política que des del segle XIII va ser denominada en els documents com a Corona Aragonensis, i que va seguir creixent amb nous territoris conquistats: els regnes de Mallorca, València, Còrsega, Sardenya, Nàpols i Sicília, i els ducats d'Atenes i Neopàtria. El seu fill Pere II d’Aragó, el Catòlic, va ser coronat solemnement a Roma pel papa Innocenci III el 1204. Com Castella, Portugal, França, Anglaterra o Polònia, la Corona d'Aragó es va envoltar d'un aparell cerimonial i de representacions artístiques en gran mesura vinculades a la litúrgia i la imatgeria eclesiàstica. Aquesta construcció cultural i ideològica, en essència similar a les dels altres regnes europeus, va mostrar al llarg dels segles un perfil diferenciat. L'estudi de l'específica configuració de la imatge del poder de la Corona d'Aragó des de la seua creació el 1164 fins que es va incorporar en 1518 al projecte imperial, universal i hegemònic de Carles V, és l'objecte d'aquest llibre.

Castelló de la Plana: Publicacions de la Universitat Jaume I, 2019 · Biblioteca Potestas, 4
447 p. · · ISBN 978-84-17429-13-3 · 30 € · castellà
Matèria: Arts : Història de l'art