E-BUC

La teoria postestructural feminista contribueix a afirmar que els trastorns de l'alimentació són un llenguatge propi de les dones, i les novel·les La mujer comestible (1969) i Doña Oráculo (1976), de l'escriptora canadenca Margaret Atwood, i The Fat Woman’s Joke (1967), de l'escriptora britànica Fay Weldon, ajuden a exemplificar aquesta postura. Ambdues autores defensen que el discurs dominant és un llenguatge que construeix una realitat fal·locràtica i, per tant, fictícia, ja que està manipulada per a benefici del sistema patriarcal. Els personatges femenins creats per Atwood i Weldon pateixen trastorns alimentaris; Marian pateix anorèxia nerviosa a La mujer comestible, Joan, anorèxia i bulímia a Doña Oráculo, i Esther, sobreingesta compulsiva a The Fat Woman’s Joke. A causa del fet que aquestes dones manquen d'un llenguatge propi amb el qual expressar-se, acaben per refugiar-se en els trastorns alimentaris. A través d'aquesta pràctica, aquestes dones desemmascaren l'ordre simbòlic i deixen de ser subjectes assumits i creats per retrobar-se amb el seu jo. Tant l'anorèxia com la bulímia i la sobreingesta compulsiva són analitzades en aquest treball com a llenguatges comestibles que les dones utilitzen per reclamar simbòlicament un lloc actiu en el sistema patriarcal.

Palma: Edicions UIB, 2009 · Treballs feministes, 8 · 186 p. · 13 x 20 cm · enquadernació convencional · ISBN 978-84-8384-074-0 · 15 € · castellà

Comprar a Libelista