El Segle d’Or espanyol va veure germinar, entre els plecs del Barroc, la llavor de la melangia. Més enllà d’un desequilibri humoral que defineix la condició del geni, la pàtria dels ensimismats o el riure del nihilista; més enllà d’una retòrica intransigent que explora la profunditat, les passions, el silenci, la resplendor i la meditació de la mort, aquella melangia barroca serà llegida aquí com una categoria cancel·lada, impossible de recuperar en un present que, precisament des d’aquesta mancança, ens revela la resta de les seves limitacions. Fernando R. de la Flor, catedràtic de literatura espanyola de la Universitat de Salamanca, ha elaborat l’aproximació global al Barroc hispànic més complexa i suggeridora dels darrers anys. Ara enfoca aquest panorama sota la llum negra de la melangia. Recolzant-se en un concepte que, des d’Aristòtil, s’ha emprat per descriure les persones i els personatges de geni excepcional —i també la seva iconografia—, l’autor dissecciona, amb el discurs apassionat que el caracteritza, tota una època brillantíssima. Les seves pàgines són travessades per una idea precisa de la melangia en el nostre segle XVII, filla del desengany i d’un horitzó col·lapsat. Aquells esperits abocats al llenguatge i, alhora, atrapats en la inhibició davant del món ens van llegar textos i imatges l’estètica dels quals avui ens fascina, però l’ètica dels quals, ja essencialment incapaços de compartir-la, ens incomoda. Potser mai no podrem tornar a contemplar l’àngel savi i greu de l’acèdia sense foragitar-lo amb un gest displicent.

Palma: Edicions UIB, 2007 · Medio Maravedí
386 p. · 15 x 21 cm · · ISBN 978-84-9716-414-6 · 20 € · castellà
Matèria: Història i arqueologia : Història d'Europa: Renaixement

Comprar