Les revistes van ser un espai arriscat d'informació i opinió política en els darrers anys del franquisme, cosa que algunes pagaren amb sancions i suspensions. Aquest llibre analitza l'aportació i la significació de la premsa no diària com a tribuna accessible als moviments d'oposició, a manera de «parlament de paper», terme sobre l'abast del qual es parla en la introducció. D'una banda, s'estudien algunes revistes anteriors al final de la dictadura, de clar enfocament renovador, com 'Cuadernos para el Diálogo' i 'Triunfo' o les catalanes 'Destino', 'Oriflama', 'Presència' i 'Canigó', al costat del setmanari informatiu 'Cambio 16', en contrast amb la inadaptació creixent de les veteranes 'La Actualidad Española' i 'Gaceta Ilustrada'. D'una altra, es troben revistes nascudes després de la jura del rei Joan Carles, com el setmanari popular 'Interviú', els comunistes 'Arreu' i 'La Calle', o 'Punto y hora de Euskal Herría', del nacionalisme basc d'esquerres, i el projecte valencianista de 'Valencia Semanal'. El capítol dedicat a 'Por favor', 'El Papus' i 'El Jueves' ofereix una mirada global sobre el fenomen de la renovació de la premsa d'humor; així com el dedicat als magazins angloamericans 'The Economist', 'Time' i 'Newsweek' aporta una visió internacional de la Transició, no per distant menys incisiva. El llibre inclou, a més, el testimoniatge i les reflexions d'alguns periodistes, editors i historiadors. L'epíleg apunta una interpretació sobre l'efímer èxit d'aquestes publicacions en la que va ser una gran dècada per a les revistes.

Valencia: Publicacions de la Universitat de València, 2020 · OBERTA, 236
· ISBN 978-84-9134-601-2 · 11 € · castellà
Matèria: Economia, finances, empresa i gestió : Notícies i periodisme