La cartografia és un exemple del poder de la imatge. Els mapes impacten en la nostra ment de manera directa i eficaç, fins al punt d'adquirir una aurèola de veracitat. Són, és clar, un instrument de transmissió del coneixement, però sovint la precisió té una importància secundària i el rellevant és la forma, la càrrega sentimental que vehicula el mapa, el missatge d'autoritat i d'exercici del poder que transmet. L'Església va ser un agent rellevant en la realització i el consum de cartografia com evidencia, per exemple, l'enlluernadora Galeria dels Mapes del Vaticà. A Espanya, la cartografia diocesana va generar peces interessants i de qualitat, algunes de les quals incorporen una iconografia pròpia, com ara l'escut episcopal. Però, en la monarquia catòlica es troben a faltar imatges referides a l'organització eclesial del conjunt del país, les quals no es produeixen amb suficient qualitat fins a 1900. La història de la cartografia hispànica és inseparable de l'eclesiàstica diocesana, començant pel primer mapa d'àmbit regional, referit a l'arxidiòcesi de Sevilla (c. 1570). Les dues dates esmentades delimiten l'àmbit cronològic del present estudi. La investigació ha permés identificar un total de 127 mapes amb un contingut netament diocesà, entre els quals cal destacar, pel seu volum, les aportacions de l''España sagrada' i de Tomás López, però molts altres són peces magistrals, tresors de la cartografia espanyola. Aquesta investigació aporta també, per fi, un atles diocesà complet: una imatge detallada i rigorosa de la geografia eclesiàstica de l'Espanya moderna, no sols dels bisbats (al voltant de seixanta), sinó també de les nombroses jurisdiccions exemptes (abadencs i d'ordres militars) repartides per tot el país.

Valencia: Publicacions de la Universitat de València, 2024
· ISBN 978-84-1118-319-2 · 17,99 € · castellà
Matèria: Història i arqueologia : Mapes i atles històrics