A principi de la dècada dels seixanta, Josep A. Grimalt Gomila (Felanitx, 1938) ja era llicenciat en Dret per la Universitat de Madrid —havia començat a la de Barcelona però, cosa habitual a l’època, va cursar el darrer any de carrera a la de Madrid— i, una vegada acabat el servei militar, es disposava —sense gaire convicció i encara amb menys entusiasme— a preparar oposicions per a obtenir el títol de notari. Una trobada fortuïta a la Universitat de Barcelona amb un paisà seu en va reorientar la dedicació professional: Jo me trobava en aquesta situació de què faig què no faig, què faig què no faig, me n’anava a la Universitat sense sebre què havia de fer ben bé. I un dia, d’aquests que temptejava i dubtava, me vaig trobar amb el poeta Miquel Bauçà. [...] Em va saludar i me va de- manar què feia per allà, per la Universitat. Jo li vaig contestar: «És que no sé... Estic... Jo prepar oposicions a Notaries, però no m’acaba d’agradar... De vegades pens si me convendria matricular-me a Lletres...» No em va deixar acabar. Me va agafar per un braç, me va dur a la Secretaria [...] i va i me matricula. És a dir, va ser ell qui em va donar aquesta empenta.