Amb el tercer volum dels cinc que formen «La Crónica de Leodegundo», la Universitat de les Illes Balears culmina el segon dels seus «cantares», el de Teudán. El camí que es va iniciar emprès per aquest cavaller de la cort d’Alfons II de Galícia i d’Astúries el va dur, a l’entrega anterior  li va portar en l'anterior entrega el lliurament a la convulsa i Bagdad d’Harun al Rashid, però sent amb desassossec que no pot dilatar més el perdó del seu senyor als seus pecats de joventut i a més la seva sang de reis li impel•leix a arrabassar-li Toledo a l'emir cordovès al-Hakam. Allí, en l'arruïnada urbs règia dels «godos» el que no podia morir decidirà fer-ho fastiguejat de la crueltat d'aquest món encara que sense saber que la seva alta destinació havia de consumar-se en realitat més enllà d'aquesta vida, més enllà del seu egoisme. Inspirant-se en la cosmopolita i anònima «Crònica Mossàrab del 754» i rendint-los sengles homenatges als seus admirats Mika Waltari i J. R. R. Tolkien, l'autor ens ofereix en aquestes pàgines miniadas una trama plena de màgia, misteri i sobresalts, un passeig insòlit per les primeres dècades del fosc segle IX. El còmic, així, li posa rostre a personatges tan fascinants com el visir barmécida Yafar o la princesa carolíngia Berta; o tan controvertits com el heresiarca Elipando, la descendent de Witiza, Sara, o Irene de Bizancio; i les vinyetes ens endinsen en l'atrotinada Roma de l'any 800, en la Toledo de «la jornada del Fòrum» o en la Nova Jersualén ovetenca amb la sensació de retrobar un còdex perdut. En definitiva, aquest fresc grandiós i irrepetible ens revela a la llum de l'Apocalipsi per què la «Ciutat de la pau» terrena mai coneixerà la pau i per què el millor viàtic (provisió per al viatge) és l'altruisme. El lector jutjarà si mereixia la pena que Gaspar Meana es tanqués durant 16 anys per poder oferir-nos-ho sense escatimar esforç, paciència o caràcter.