Avui ningú parla de l'Església i de l'Estat com de dues institucions, que el sentit comú o el moviment de la història ens hagueren ensenyat a distingir. 
Actualment estem millor preparats per a entendre quantes adherències i interferències amagaria un tall massa clar entre allò sagrat i allò profà, allò espiritual i allò temporal, entre clergues i laics. 
El llibre proposa una anàlisi del concepte de  «cesaropapisme» que pretén estigmatitzar una perversió típicament bizantina de les relacions entre Església i Estat. 
Així mateix, pretén fer de Bizanci el lloc on van ser forjades, experimentades i criticades la majoria de les fórmules que es van reutilitzar més endavant en l'Occident medieval i modern. 
S'esforça a desmuntar els mecanismes d'una historiografia que descriu un món cristià des de sempre dividit en dues àrees culturals: una occidental on quedarien separats els «poders» temporal i espiritual, i altra oriental on es confondrien.