Hugo von Hofmannsthal, a la Viena del 1902, imaginava un desesperat Philip Lord Changos que escrivia al seu amic el filòsof Francis Bacon: "Les paraules ja no signifiquen res per a mi, se’m tornen com cendra i se’m desfan quan les vull fer servir, se’m podreixen com bolets passats a la boca". S’estava obrint en aquell temps un abisme, ja anunciat anys abans per Rimbaud i Mallarmé, per Nietzsche i per Graus, que distanciaria per sempre l’experiència –el món dels objectes– de les paraules. Al tombant del segle XIX al XX, la Viena de Hofmannsthal, de Zweig i de Mauthner patia diverses crisis, i potser la més important i la més evident era la lingüística. Aquesta es va escampar com una ona expansiva per tot un Occident que es va rendir a l’evidència que som uns éssers fonamentalment lingüístics, que ara afecta no només la lingüísticitat de l’home, sinó també l’èxit industrial d’aquests nous mitjans.
Aquest llibre, guardonat amb el XV Premi a la Investigació en Comunicació de Masses del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), proposa una descripció i una análisi d’aquesta crisi  lingüística postmoderna i n’aplica el diagnòstic i els possibles remeis a dues crisis més, de carácter més disciplinari i reduït: la crisi del periodisme i la crisi de la teoria del periodisme.