Potser resulte avui massa evident recordar que el fenomen exili/emigració és un dels fets més cruels que s?abat periòdicament sobre la pacífica convivència dels pobles.
D?açò en saben molt els milers de valencians que tingueren que refugiar-se a Amèrica per tal de seguir defensant les idees de progrés i de llibertat, rere la derrota de la democràcia republicana.
Valencians anònims i valencians amb una biografia professional, artística o intel?lectual reconeguda, alguns dels quals es trobaven en l?etapa més fructífera i productiva de les seues vides i representaven una part substancial del nucli dirigent intel?lectual del País Valencià dels anys trenta. Van tenir que refer les seues vides a Mèxic, Argentina, Xile, Cuba o França, deixant enrere una petjada que la societat valenciana tardaria lustres en retrobar. Valencians, a més, que estigueren en disposició de servir als països que els van rebre i acceptaren amb les seues aportacions intel?lectuals, docents, artístiques o econòmiques. Noms com els de Max Aub, José Puche, Santiago Genovés, Pasqual Plá i Beltran, José Ricardo Morales, Guillermina Medrano de Supevía, Vicente Lloréns ...
Evidentment, les vicissituds dels exiliats són irrecuperables. Però sí podem rescatar la seua memòria i la seua obra amb la finalitat de que la nostra història col?lectiva estiga completa i no injustament provada d?una part important, com ha ocorregut durant massa anys.