Les inscripcions de les pintures gòtiques i renaixentistes tenen un paper fonamental en la gestació, recepció i comprensió de les obres d’art. Tanmateix, la seua particular natura fa que siguen, en la major part de les ocasions, imperceptibles als ulls humans. Es planteja, doncs, la qüestió de quina era la raó de ser dels epígrafs pictòrics.  Aquesta monografia parteix dels exemples proporcionats per la pintura valenciana dels segles XIII al XVI per a endinsar-se en un fenomen transversal a l’art europeu des d’una perspectiva àmplia, que va més enllà de les tradicionals divisions entre disciplines. Així, s’estructura com una guia que tracta d’explicar tot el procés creatiu del programa epigràfic de les pintures, paral·lel a l’iconogràfic, cercant d’establir-ne els fonaments –qui eren les persones que intervenien en l’elaboració i quina relació tenien amb la cultura escrita, quin cànon textual tenien al seu abast i quins elements paratextuals feien servir–, la construcció –els models d’inspiració per al disseny, la definició del corpus textual i l’execució– i la recepció dels textos –quina funció tenien aquests epígrafs tant a l’interior de la mateixa composició com en relació amb el públic. En definitiva, aquest estudi s’ofereix com una mena de vindicació d’un dels elements més infravalorats de la pintura valenciana i europea.