El segle IV representa un gir decisiu en la història del cristianisme: de ser una fe perseguida va passar a convertir-se en religió reconeguda, primer legalment i després com a oficial de l'Imperi romà. Aquest procés va ser complex i gradual, amb etapes d'oberta hostilitat i de creixent acceptació, tant a Orient com a Occident. Durant els primers anys del segle, sota Dioclecià i la resta de la tetrarquia, es va produir una de les persecucions més sistemàtiques contra els cristians. No obstant això, un d'aquests mateixos governants, Galeri, va fer el primer pas cap a la tolerància amb el seu edicte del 311. Constantí va ampliar aquesta obertura amb l'edicte de Milà en 313. L'Església no sols va ser tolerada, sinó que va començar a exercir un paper actiu en la vida política i social de l'Imperi, malgrat els desafiaments interns, com l'arrianisme, defensat per Constanci II. L'intent de Julià per restaurar una espècie de paganisme tradicional va ser efímer i no va aconseguir revertir l'avenç cristià. A partir de Teodosi, l'Església va aconseguir una posició de privilegi: va rebre exempcions fiscals i protecció de l'Estat, mentre que els pagans i heretges eren cada vegada més marginats. En finalitzar el segle, l'aliança entre Església i Estat era sòlida. Els bisbes van guanyar poder i influència, afavorint la cristianització dels espais sagrats i urbans. Així, el segle IV no sols va veure el reconeixement legal del cristianisme, sinó la seua transformació.

València: Publicacions de la Universitat de València, 2025 · Història, 215
· ISBN 978-84-1118-604-9 · 14 € · castellà
Matèria: Filosofia i religió : Cristianisme