background image
--
27
buc
UNIVER
s
IT
A
T

CUL
TURA

LLI
b
RE
s
contestar finalment la pregunta, els fem. Això
què vol dir? No publiquem molt perquè tar-
dem quatre anys per donar la resposta com-
pleta. Jo només publique dos papers per any,
el laboratori no dóna per a més. Però hi ha
investigadors que agafarien un d'aquests pa-
pers i decideixen que amb un trosset ja tenen
per publicar i fan com amb el salami: el pas-
sa per la trituradora i fa unitats experimentals
que no tenen sentit per elles mateixes.
segons l'informe Universitat és futur, la pro-
ducció científica a la Xarxa vives genera un
50% de les patents universitàries a l'estat
espanyol. com veu la recerca a les nostres
universitats?
Parlem de recerca com a producció de co-
neixement o com a producció de tecnologia
o de patents? En qüestió de patents proba-
blement no estem molt bé, perquè patentar
no vol dir que eixes idees acaben utilitzant-
se. Com a producció de coneixement es-
tem molt bé. Hem donat un salt qualitatiu.
Abans hi havia molts professors universitaris
que semblava que pensaven que investigar
era una obligació i un dret, però feien inves-
tigació amateur. Ara es fa investigació més
professional. s'ha apostat per fer recerca en
preguntes importants. Jo sempre he pensat
que s'han de fer preguntes que suposen un
avançament en el coneixement. Això de fer
alguna cosa perquè no s'ha fet mai, si no és
una pregunta rellevant, no ho entenc.
i què em diu d'aquesta constant de buscar
la recerca amb aplicació? On queda el que
vostè comentava de la producció del co-
neixement?
Qui ha de posar els diners públics, en última
instància, els polítics, tenen la impressió que si
el projecte no és de salut o d'una aplicació tec-
nològica molt directa no haurien de finançar-lo.
Jo crec que en això s'enganyen. Quan jo era
molt joveneta, vaig anar a una conferència del
Federico Mayor pare i una de les coses que va
dir és que «no pot haver ciència aplicada si no
hi ha ciència que aplicar». Hem de fer ciència
de veritat i si aquesta ciència es pot aplicar avui
o dins de 100 anys, ja es veurà.
com a dona catedràtica, què li diu la dada
que menys del 16% de les càtedres de les
nostres universitats l'ocupen dones?
Ara ha millorat però fa uns anys crec que era
el 8% de dones catedràtiques a la meua àrea
de coneixement. És una qüestió de temps.
es parla de l'«efecte tisora»: una majoria de
dones alumnes passa a ser minoria a mesu-
ra que es puja a l'escalafó universitari.
sí, però la majoria de dones alumnes es tro-
ben després de la meua generació, almenys
en Medicina. La meua promoció va ser la pri-
mera que va veure limitat l'accés a la carre-
ra de Medicina. Fins aleshores hi havia una
majoria aclaparadora d'homes, així que és
normal que entre els que són ara als nivells
superiors, més o menys els de la meua edat,
siguen també majoria. Es corregirà amb el
temps. A la meua generació ja ens van or-
denar per nota i ja van entrar moltes més
dones a Medicina i la proporció ha anat aug-
mentant. Els xics maduren més tard que les
xiques, a les qui obliguem a ser més respon-
sables i, per això, potser tenen millors notes.
Hi ha, aleshores, un «sostre de vidre»?
sí que és veritat que hi ha un sostre de cris-
tall però en ocasions és cert que moltes ve-
gades el posem nosaltres mateixes. Quan jo
era jove --estava fent el doctorat-- vaig tenir
l'oportunitat de conèixer Rita Levi-Montalcini
al poc temps d'haver rebut ella el Nobel. Em
va impactar moltíssim el missatge que em
va transmetre en persona. En aquell mo-
ment ella tenia 77 anys i encara treballava
al laboratori. Ara en té 102 i segueix anant.
Vaig comprar el seu llibre Elogio de la imper-
fección,
que és autobiogràfic, on reflexiona
sobre allò positiu i negatiu de dedicar-se a la
investigació. La conclusió final és que la vida
mai és perfecta, mai, i finalment has de deci-
dir buscar l'equilibri i decidir a què dediques
el teu treball. En el seu cas ella va renunciar
completament a la vida familiar per dedicar-
se a la investigació. I he de dir que és molt
dur compaginar el temps. Finalment la famí-
lia ho entén i els xiquets també però no els
agrada; quan has de treballar 18/20 hores
un dia, no els agrada.
com a catedràtica de Fisiologia a la universi-
tat Miguel Hernández d'elx, quina percepció té
dels centres universitaris de la Xarxa vives?
Les universitats de la Xarxa Vives, grans o xi-
cotetes, noves o antigues, tenen un denomi-
nador comú, i ara no em referisc a la llengua
sinó al dinamisme. Eixa és una característica
que hauríem de potenciar per damunt de tot,
perquè és el que ens farà créixer, i no par-
le del nombre d'estudiants o de titulacions,
sinó de la projecció social de les universitats.
Jo tinc, com tots, deformació professional, i
com a fisiòloga, pense que una estructura no
té sentit si no la fem servir, que el que im-
porta és la funció. I una limitació de la Xarxa
Vives és que, encara que s'organitzen mol-
tes activitats conjuntes, jo pense que no ens
apropem al potencial que tindria una xarxa
d'aquesta grandària. Probablement perquè
no acabem d'apreciar el valor afegit de les
estructures en xarxa, potser perquè som to-
talment localistes i a la vegada totalment glo-
balistes. El «think globally, act locally» portat
sempre fins a les últimes conseqüències.
i com a implicada en els òrgans de govern
de la Xarxa en una etapa anterior, quin po-
tencial li veu a les seues universitats en un
temps en què es parla d'optimitzar al màxim
els recursos disponibles?
Una de les més clares estratègies d'estalviar
és compartir els recursos. En part ja ho fem,
per exemple, amb la subscripció conjunta
a revistes de les universitats públiques va-
lencianes, però és evident que hem d'anar
a més. A Catalunya ja han començat amb
les retallades... Jo diria allò de «cuando las
barbas de tu vecino veas cortar, pon las tuyas
a remojar». A la meua Universitat ja hem fet
una retallada voluntària del pressupost, on
es pot estalviar, perquè no voldríem retallar
en personal.
De cara al potencial de la universitat?
La recerca a les universitats es fa amb diners
finalistes, no forma part del pressupost ordi-
nari de la universitat, l'hem rebut per altres
vies, amb la finalitat exclusiva de gastar-lo en
recerca. Ací també hi ha retallades. On més
s'ha notat, però, és en les empreses, que
han deixat de contractar investigació.
Digue'm, els ulls són el mirall de l'ànima?
Els ulls donen molta informació. El diafrag-
ma de l'ull està controlat pel sistema nerviós
autònom, que no podem controlar, i és un
indicatiu del nostre estat d'excitabilitat. sí, els
ulls són el mirall de l'ànima.
Per eva ceres, periodista
Fotografies: sergi briet
localització de les fotografies:
Facultat de Medicina. universitat de barcelona