«La visió és fonamental per a la nostra consciència»

	Música y neurociencia Jauset Berrocal, Jordi A. (Editorial UOC, S.L., 2017) · 0 pàg. · 7 €
	Música y neurociencia Jauset Berrocal, Jordi A. (Editorial UOC, S.L., 2017) · 170 pàg. · 18 €
	Música y neurociencia Jauset Berrocal, Jordi A. (Editorial UOC, S.L., 2017) · 168 pàg. · 18 €
	El jardí de la neurobiologia Zaera, Rossana (Publicacions de la Universitat de València, 2015) · 48 pàg. · 20 €
	Neurociencia afectiva Vinyamata Camp, Eduard;Morgado Bernal, Ignacio;Cuquerella Fuentes, Àngel;Redolar Ripoll, Diego;y otros (Editorial UOC, S.L., 2015) · 83 pàg. · 5 €

L’impacte més greu que tenim no és el poder miopitzar sinó que quan mires la pantalla o alguna cosa que t’interessa molt, redueixes fins a un 80% les vegades que parpelleges. Això vol dir que tenim els ulls oberts molt de temps. Estem produint contínuament llàgrimes que cobreixen la part anterior del nostre ull i si deixes de produir aquesta pel•liculeta de nutrients, comences a sentir moltes molèsties. Hi ha estudis que demostren que treballar a mitja distància, per exemple amb un ordinador, no augmenta la miopia, i sí augmenta amb l’anomenat treball de prop, per exemple llegir.

Coïssor, picor, sensació d’arena, irritació... Parlem aleshores de la Síndrome Visual de Pantalla?

Aquestes molèsties es produeixen en gran varietat de circumstàncies i les hauríem d'anomenar «síndrome de l’ull sec», més que «síndrome visual de pantalla». Hi ha molts estudis ergonòmics que demostren que l’altura de la pantalla de l’ordinador ha d’estar sempre per baix de l’alçada dels ulls, de manera que els ulls estiguen mig tancats quan mires la pantalla. Així t’ajudes a no tenir aquestes molèsties.

Evitem així una possible futura miopia?

Mirar a una distància intermèdia com és mirar la pantalla de l’ordinador pot augmentar la miopia o no; jo personalment crec que probablement no siga una conclusió correcta. Els estudis són contradictoris i fins i tot podria ser al revés. Alguns estudis mostren que en l’aparició i augment de la miopia és determinant el temps que es dedica a treball de prop. Hi ha altres factors també importants com la posició del cap, que mire cap a baix molt de temps pot condicionar que augmente la miopia. Tampoc no està demostrat que augmente la presbícia.

Explique-m’ho.

A partir de determinada edat, anem perdent la capacitat per enfocar objectes molt pròxims, procés que s’anomena presbícia. Quan més a gust està l’ull d’un miop és quan està mirant de prop o a mitja distància, o siga que davant l’ordinador no està forçant l’ull.

Parlem aleshores del factor genètic: una persona amb una visió de 20/20 té uns ulls perfectament redons, com una pilota de tennis?

Sí, en principi.

Els miops tenen els ulls lleugerament més allargats i els hipermètrops més curts (de darrere a davant)?

Bé, aquesta seria l’explicació més senzilleta. És, en realitat, l’explicació des del punt de vista morfològic. Però hi ha importants factors funcionals. En un miop pot ser que el sistema de lents intraoculars siga més potent del que s’espera, no necessàriament ha de ser que tinga l’ull més allargat.

És cert que els bebès naixen amb hipermetropia que resolen amb el creixement?

La majoria de les persones naixen amb hipermetropia i entre els dos i cinc anys d’edat arriben a la normalitat. Hi ha al bebé un desequilibri entre la potència de les lents dels ulls i la mida de l’ull. Quan el xiquet naix, les seues lents són molt poc potents però van guanyant potència.

Què hi ha de cert en afirmacions com ara que «seure massa a prop del televisor malmet la vista» o «utilitzar un llum de nit per llegir provoca miopia»?

Pense que seure molt a prop probablement indica que la persona ja té mal la vista. Jo conec la persona que va fer l’estudi d’on s’extreuen aquestes conclusions. És una persona seriosa i probablement l’estudi estiga ben fet, però ell mateix, després de publicar-ho i tot i defensar-lo, reconeix que hi havia altres factors que no es van considerar adequadament i que havien condicionat els resultats.

Cada any perdem un 1,2% de la capa d'ozó, un fet que augmenta el risc de patir malalties visuals causades pel sol, com cremades a la còrnia o cataractes prematures. Quines mesures individuals podem prendre a més de l'ús d'ulleres de sol? Les hauríem de fer servir tot l'any?

He treballat amb grups de Sidney i he viscut a Austràlia, on tenen major problema amb la capa d’ozó. A Austràlia la gent sí que porta ulleres de sol tot l’any. Jo crec que és l’única forma: portar unes bones ulleres de sol, bones de veritat. Descartem les gangues del carrer. Al carrer no les compreu, per favor, mai.

Aleshores ací també en recomanaria l’ús tot l’any?

Probablement. On jo estic tenim més de 300 dies de sol a l’any.

La còrnia és la part del cos humà amb major nombre de receptors sensorials i, per tant, és la més sensible en general, sobretot al dolor, més inclús que les dents. Quina funció té aquesta hipersensibilitat de la còrnia?

El 25% de la informació sensorial que rep el cervell és visual. Això vol dir que és més important que altres sentits com el tacte, l’audició, etc. La visió és fonamental per a la nostra consciència: saber quina és la nostra posició en el nostre entorn. La informació visual és bàsica. És tan important que hem de tenir mecanismes per a protegir l’òrgan encarregat de la visió. Hi ha moltes maneres en què està protegit l’ull: està dins d’una caixa òssia i per davant tenim un mecanisme que s’obri i que es tanca, però cal alguna cosa més que indique que una potencial agressió pot fer-li mal a l’ull. Aquest mecanisme és l’enorme quantitat de receptors sensorials que tenim a la còrnia.

Fa un any i mig una prestigiosa revista científica va publicar un estudi en el qual es relacionava la fibromiàlgia amb la síndrome de l'ull sec. Com a investigadora al capdavant, quins indicis la van portar a fer aquesta recerca?

Vaig coincidir amb un oftalmòleg catedràtic de la Universitat del País Basc a un congrés als Estats Units. Jo havia portat una comunicació referent a l’ull sec i parlant després sobre possibles explicacions, ell va fer un comentari d’uns pacients que tenia sobre fibromiàlgia i aquest va ser l’origen de l’estudi. És un bon exemple de col•laboració entre universitats.

Hi ha molta col•laboració entre universitats?

A mi m’agradaria que n’hi haguera més. Jo tinc sort perquè a través de l’Institut de Neurociències estem en col•laboració amb altres centres.

En la cirurgia refractiva per a la miopia que tant d'èxit, demanda i aplicació ha tingut en els últims anys, cal considerar el fet que puga contribuir al deteriorament de la còrnia?

Rotundament sí. Els qui treballem en sensibilitat ocular estem intentant que els oftalmòlegs tinguen en compte el que suposa trencar la innervació de la còrnia per una raó: els nostres teixits reben contínuament unes molècules que els nervis alliberen; si una zona deixa de tenir nervis, deixa de rebre’ls i ja no està tan viva; ja no té, per exemple, capacitat per a regenerar una ferida.

Aleshores els nervis que es tallen en la cirurgia refractiva ja no es regeneren?

Això mateix, ja no es regeneren o ho fan incompletament. Fa set anys vam publicar un estudi funcional, no només morfològic, on demostràvem com la sensibilitat de la còrnia després de la cirurgia refractiva de la miopia va recuperant-se, però no ho fa del tot.

Oblidem l’estètica i la comoditat de deixar les ulleres?

(Riu agafant les seues ulleres) Les persones que tenim miopia en realitat l’única part que tenim completament sana del nostre ull és la còrnia i, almenys jo, no vull que me la toquen. Preferisc portar ulleres i avui dia hi ha molt disseny.

Sona obvi però habitualment es desconeix aquesta conseqüència.

Perquè mai no han considerat una qüestió important. No s’ha tingut consciència, literalment. Per això dic que la nostra feina ara és conscienciar l’especialista que és molt important preservar els nervis de la còrnia. El 50% dels operats tenen ull sec almenys durant els sis mesos posteriors a la cirurgia i hi ha persones que ho pateixen per a tota la vida. Això hauria de formar part de la informació al pacient prèviament a la decisió d’operar-se.

Investigadors canadencs i suecs han demostrat que les còrnies biosintètiques poden ajudar a regenerar i a reparar el teixit danyat de l'ull per millorar la visió en humans. Quina ha estat la seua aportació en la recerca?

La col•laboració del nostre grup va ser demostrar que aquests nervis que estan creixent dins de la còrnia artificial estan actius, treballen i funcionen amb normalitat.

Sabem que la investigació ha arribat ja a la seua fase clínica. Quan creu que serà possible l'ús d'aquestes còrnies biosintètiques en el sistema de salut pública?

A Suècia ja s’ha fet un assaig clínic. El primer es va fer amb 10 persones. Ara hem demanat un projecte de la Unió Europea per a, conjuntament amb altres grups d’Alemanya, Itàlia, Polònia, Finlàndia, Suècia i nosaltres, fer una fase més àmplia d’assaig clínic i recaptar la màxima informació possible.

Ara mateix, doncs, no es fan servir en cap sistema de salut pública?

No. Ara mateix està autoritzat, de manera experimental, a Suècia.

Què li va atraure de l'òrgan ocular en el conjunt de l'estudi del cervell? Per què l’ull?

Vam començar a utilitzar l’ull com a un model perquè és un teixit que té molts nervis, el que té més nervis sensorials de dolor de tot el cos. I el vam fer servir per estudiar el dolor. Al final hem anat més cap a l’ull i jo diria que ara, quasi en un 50%, treballem en preguntes relacionades amb la patologia ocular i l’altre 50%, en preguntes relacionades amb el dolor. Però sempre ens hem mantingut en la mateixa línia: les bases neurobiològiques del dolor ocular.

Els mecanismes de la sensibilitat.

Sí, estudiem els mecanismes de la sensibilitat. D’una banda, mirem com aquestes neurones sensorials envien les seues «branquetes» perifèriques a la còrnia per a rebre la sensibilitat, i transmeten eixa informació al cervell perquè si fa falta protegir l’ull, hem d’actuar ràpidament. I, d’altra banda, estudiem aquest segon paper que tenen els nervis que estan contínuament alliberant molècules a l’ull, perquè el teixit estiga viu completament i es puga regenerar.

Va fer un postdoctorat a l'Escola de Medicina de Harvard (EUA). Quina repercussió va tenir en la seua trajectòria científica passar per tan prestigiosa universitat?

Molta. Jo crec que és fonamental conèixer com es treballa en altres llocs que no siga on t’has format, encara que després siga per tornar, que això és molt espanyol (somriu). I, normalment, quan tornem a Espanya, ho fem al nostre poble.

Quina impressió es va endur de Harvard?

L’experiència de l’estada a l'Eye Research Institute va ser tremendament positiva. Sí que és veritat que, una vegada estàs a dins, descobreixes que és un centre amb molt de prestigi però que és tan amigable com qualsevol altre. Per a mi va ser molt positiu. Vaig tenir molta sort perquè vaig anar a treballar en un grup de persones que em van ensenyar molt, molt, molt, i amb les que he continuat treballant. Anys després vaig poder fer un sabàtic a Estats Units i vaig decidir passar-lo amb ells, que ja no estaven a Boston, i me’n vaig anar a La Jolla, a Califòrnia.

La projecció científica, però, ara mateix, està molt lligada a la publicació de papers i al prestigi de les revistes on es publica. Es publica massa?

Es publiquen molts papers. Jo li dic la «ciència salami» (riu). A mi m’agrada fer un treball redó, complet, sense fissures i que conteste completament una pregunta que jo m’he fet. Si cal fer vuit tipus diferents d’experiments per contestar finalment la pregunta, els fem. Això què vol dir? No publiquem molt perquè tardem quatre anys per donar la resposta completa. Jo només publique dos papers per any, el laboratori no dóna per a més. Però hi ha investigadors que agafarien un d’aquests papers i decideixen que amb un trosset ja tenen per publicar i fan com amb el salami: el passa per la trituradora i fa unitats experimentals que no tenen sentit per elles mateixes.

Segons l’informe Universitat és futur, la producció científica a la Xarxa Vives genera un 50% de les patents universitàries a l’Estat espanyol. Com veu la recerca a les nostres universitats?

Parlem de recerca com a producció de coneixement o com a producció de tecnologia o de patents? En qüestió de patents probablement no estem molt bé, perquè patentar no vol dir que eixes idees acaben utilitzant-se. Com a producció de coneixement estem molt bé. Hem donat un salt qualitatiu. Abans hi havia molts professors universitaris que semblava que pensaven que investigar era una obligació i un dret, però feien investigació amateur. Ara es fa investigació més professional. S’ha apostat per fer recerca en preguntes importants. Jo sempre he pensat que s’han de fer preguntes que suposen un avançament en el coneixement. Això de fer alguna cosa perquè no s’ha fet mai, si no és una pregunta rellevant, no ho entenc.

I què em diu d’aquesta constant de buscar la recerca amb aplicació? On queda el que vostè comentava de la producció del coneixement?

Qui ha de posar els diners públics, en última instància, els polítics, tenen la impressió que si el projecte no és de salut o d’una aplicació tecnològica molt directa no haurien de finançar-lo. Jo crec que en això s’enganyen. Quan jo era molt joveneta, vaig anar a una conferència del Federico Mayor pare i una de les coses que va dir és que «no pot haver ciència aplicada si no hi ha ciència que aplicar». Hem de fer ciència de veritat i si aquesta ciència es pot aplicar avui o dins de 100 anys, ja es veurà.

Com a dona catedràtica, què li diu la dada que menys del 16% de les càtedres de les nostres universitats l’ocupen dones?

Ara ha millorat però fa uns anys crec que era el 8% de dones catedràtiques a la meua àrea de coneixement. És una qüestió de temps.

Es parla de l’«efecte tisora»: una majoria de dones alumnes passa a ser minoria a mesura que es puja a l'escalafó universitari.

Sí, però la majoria de dones alumnes es troben després de la meua generació, almenys en Medicina. La meua promoció va ser la primera que va veure limitat l’accés a la carrera de Medicina. Fins aleshores hi havia una majoria aclaparadora d’homes, així que és normal que entre els que són ara als nivells superiors, més o menys els de la meua edat, siguen també majoria. Es corregirà amb el temps. A la meua generació ja ens van ordenar per nota i ja van entrar moltes més dones a Medicina i la proporció ha anat augmentant. Els xics maduren més tard que les xiques, a les qui obliguem a ser més responsables i, per això, potser tenen millors notes.

Hi ha, aleshores, un «sostre de vidre»?

Sí que és veritat que hi ha un sostre de cristall però en ocasions és cert que moltes vegades el posem nosaltres mateixes. Quan jo era jove —estava fent el doctorat— vaig tenir l’oportunitat de conèixer Rita Levi-Montalcini al poc temps d’haver rebut ella el Nobel. Em va impactar moltíssim el missatge que em va transmetre en persona. En aquell moment ella tenia 77 anys i encara treballava al laboratori. Ara en té 102 i segueix anant. Vaig comprar el seu llibre Elogio de la imperfección, que és autobiogràfic, on reflexiona sobre allò positiu i negatiu de dedicar-se a la investigació. La conclusió final és que la vida mai és perfecta, mai, i finalment has de decidir buscar l’equilibri i decidir a què dediques el teu treball. En el seu cas ella va renunciar completament a la vida familiar per dedicar-se a la investigació. I he de dir que és molt dur compaginar el temps. Finalment la família ho entén i els xiquets també però no els agrada; quan has de treballar 18/20 hores un dia, no els agrada.

Com a catedràtica de Fisiologia a la Universitat Miguel Hernández d'Elx, quina percepció té dels centres universitaris de la Xarxa Vives?

Les universitats de la Xarxa Vives, grans o xicotetes, noves o antigues, tenen un denominador comú, i ara no em referisc a la llengua sinó al dinamisme. Eixa és una característica que hauríem de potenciar per damunt de tot, perquè és el que ens farà créixer, i no parle del nombre d’estudiants o de titulacions, sinó de la projecció social de les universitats. Jo tinc, com tots, deformació professional, i com a fisiòloga, pense que una estructura no té sentit si no la fem servir, que el que importa és la funció. I una limitació de la Xarxa Vives és que, encara que s’organitzen moltes activitats conjuntes, jo pense que no ens apropem al potencial que tindria una xarxa d’aquesta grandària. Probablement perquè no acabem d’apreciar el valor afegit de les estructures en xarxa, potser perquè som totalment localistes i a la vegada totalment globalistes. El «think globally, act locally» portat sempre fins a les últimes conseqüències.

I com a implicada en els òrgans de govern de la Xarxa en una etapa anterior, quin potencial li veu a les seues universitats en un temps en què es parla d’optimitzar al màxim els recursos disponibles?

Una de les més clares estratègies d’estalviar és compartir els recursos. En part ja ho fem, per exemple, amb la subscripció conjunta a revistes de les universitats públiques valencianes, però és evident que hem d’anar a més. A Catalunya ja han començat amb les retallades... Jo diria allò de «cuando las barbas de tu vecino veas cortar, pon las tuyas a remojar». A la meua Universitat ja hem fet una retallada voluntària del pressupost, on es pot estalviar, perquè no voldríem retallar en personal.

De cara al potencial de la universitat?

La recerca a les universitats es fa amb diners finalistes, no forma part del pressupost ordinari de la universitat, l’hem rebut per altres vies, amb la finalitat exclusiva de gastar-lo en recerca. Ací també hi ha retallades. On més s’ha notat, però, és en les empreses, que han deixat de contractar investigació.

Digue'm, els ulls són el mirall de l'ànima?

Els ulls donen molta informació. El diafragma de l’ull està controlat pel sistema nerviós autònom, que no podem controlar, i és un indicatiu del nostre estat d’excitabilitat. Sí, els ulls són el mirall de l’ànima.

Números anteriors