«Per ensenyar, s’ha de pensar que mai no se’n sap prou»

Pilar Benejam ha combinat l'activitat docent i investigadora a la Universitat amb l’ensenyament a centres de Primària i Secundària, en un compromís fidel de relacionar teoria i pràctica. No en va, ha rebut la distinció Jaume Vicens Vives de la Generalitat de Catalunya i el premi Ramon Llull del Govern Balear com a reconeixement a una vida dedicada a la docència i a la formació del professorat.

	El desafío de la cultura moderna: Música, educación y escena en la Valencia republicana 1931-1939 Varios autores (Publicacions de la Universitat de València, 2020) · 252 pàg. · 14 €
	Gestión del tiempo en Educación Superior Varios autores (Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2020) · 134 pàg. · 15 €
	Dones, educació i treball Serrano Pablo, Leonor (Eumo Editorial SAU, 2020) · 280 pàg. · 23 €
	Metodologías narrativas en educación Varios autores (Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2019) · 242 pàg. · 21 €
	Aprendre de lletres. Literatura i pedagogia, vides paral·leles (eBook) Prats Gil, Enric (Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2019) · 0 pàg. · 8 €

Com veu l’equilibri actual entre els actors que participen en l’educació: família, escola, universitat, estaments polítics...?
La familia és la institució social que generalment té més pes en l’educació d’infants i joves. L’escola, al temps que instrueix i socialitza, educa. I també li toca fer un paper compensatori per posar remei als dèficits que fan difícil l’aprenentatge. Els estaments polítics poden facilitar la millora de l’educació i també poden desorientar el personal amb canvis constants, innecessaris i sempre dictats des de dalt. Dels polítics depenen decisions que podrien ajudar molt a millorar l’educació però l’educació és una feina de temps llarg i les eleccions són cada quatre anys.

Sona una mica desencantada...
Encara que insistim en certes reformes com la formació i selecció del professorat o en la revisió dels contractes blindats dels funcionaris de l’educació, entenem que algunes decisions poden ser un suïcidi polític perquè són temes que aixequen passions i fereixen molts interessos.

I la universitat?
Està bàsicament preocupada pel coneixement i educa sense proposar-s’ho. La manera d’ensenyar i els valors que promociona influeixen en la interpretació que fan els estudiants de la realitat i en la seva escala de valors. Tanmateix, cal tenir present que la humanitat està subjecta a moltes influències però no a cap determinisme. Si no creguéssim en aquesta possibilitat de superació no tindria sentit dedicar-se a l’educació.

La inversió en I+D ha estat incrementada a l’estat espanyol gairebé en un 50% des de 1995. En canvi, les nostres universitats estan a la cua, tant al panorama europeu com a l'internacional... Quin és el problema de base?
La universitat ha millorat molt en el camp de la recerca però cal tenir en compte el nivell del qual es partia. Actualment és indispensable presentar treballs de recerca per poder acreditar-se i accedir a una plaça de professor o professora, i els sistemes de promoció interna exigeixen mèrits d’investigació.

Cal un sistema de gestió de la universitat més meritori i transparent?
Tant en el camp de la docència com en el de la investigació el sistema de funcionariat és un sistema pervers, perquè un cop aprovades les oposicions els funcionaris són intocables, tant si treballen com si no. Durant els anys 60 i 70 alguns vam defensar el contracte laboral, que no ha de representar inseguretat laboral quan hom compleix. Sembla que ara es torna a contemplar... És important poder contractar persones de reconeguda vàlua docent o investigadora en raó dels seus mèrits o del seu projecte sense passar pels obstacles que representa la carrera universitària establerta. Segurament és difícil avaluar un investigador però segur que no es pot considerar únicament el nombre de recerques, ni el pressupost de la investigació, ni el nombre d’articles publicats a revistes de llengua anglesa i d’impacte. Aquest sistema d’avaluació fa que es dilapidin recursos i que es perdi molt de temps.

De quina manera afecta a la tasca educativa de l’educador?
Per a formar el professorat necessitem mestres. L’experiència docent és fonamental. Necessitem gent que hagi estat uns anys donant classe a l’escola o a l’institut, no que surtin de la carrera a donar classes sense coneixement pràctic.

El camí més raonable, doncs, seria el pas de professors de Secundària i Primària a la universitat?
És clar, però tu no li pots demanar a un bon professional amb unes oposicions fetes que entri a la universitat amb una categoria molt inferior i amb molt menys sou.

Vostè sempre s’ha mostrat crítica amb el CAP (Certificat d’Aptitud Pedagògica). En què consisteix el CQP (Curs de Qualificació Pedagògica)?
Fins ara, per entrar de professor a un institut s’ha demanat una carrera universitària i el CAP: un curset de tres mesos. Jo sempre he dit que CAP és igual a «res». El CQP és tot un curs de formació teòrica i pràctica per aprendre a ser professor: una formació professional. Després de diversos intents, finalment aquest any ha començat el CQP. A Secundària hi ha molts problemes, perquè el professorat és gent molt preparada científicament però amb una formació insuficient com a professors.

No hi ha cap curs obligatori equivalent al CQP per al professorat universitari?
Ara per ara, no.

Tot i que seria necessari.
Sí, però ja ho hem aconseguit a Secundària. Deixa’ns respirar dos o tres anys! (riu). Des de l’any 70 que estem amb això!

Creu que hi ha controls de qualitat eficaços per a garantir un bon ensenyament?
Jo no hi crec gaire, en els controls. Ja sé que ara estan molt de moda. L’educació és una acció de llarga durada. Pots mesurar algunes coses com la velocitat de lectura o l’operativitat, però mesurar la capacitat de pensar, de dialogar, de participar... és molt difícil. Jo tot aquest esforç que es gasta en avaluar el gastaria en formació de professorat. Tu poses un bon professor i és molt probable que els alumnes treguin bons resultats.

Em referia, més aviat, a controls per al professorat.
Com deia, és un problema de funcionariat. Nosaltres vam lluitar molts anys per tenir un contracte laboral. Per experiència, havíem vist alguns dels nostres professors que, un cop tenien la plaça, ja no es preocupaven més. Jo sempre he dit que el funcionari no el poden treure si no viola un menor davant un notari; i això no és freqüent! Vull dir que és difícil apartar un funcionari de la docència.

Això no casa amb el que ha de ser un formador.
No es tracta de donar inseguretat, sinó que hi hagi un control cada quatre o cinc anys per a justificar el que fas. Ara ho intenten amb això de les promocions i els triennis d’investigació. Sobretot es controla la investigació, no la docència.

Com ha evolucionat la universitat des que vostè era una estudiant fins ara?
Jo sóc molt optimista, però sempre volem que millori més. Jo vaig estudiar primer de mestra i quan vaig acabar li vaig dir al meu pare: «no puc treballar perquè no sé res». Estava a la Normal del 52 al 55, quan les Normals eren un desert. Vaig convèncer el meu pare per estudiar Pedagogia. Quan vaig acabar li vaig dir: «és que no sé res, quina matèria puc ensenyar?». Llavors em va deixar fer Geografia i Història i quan vaig acabar el meu pare em va dir: «mira, m’és igual que sàpigues res o no, jo ja no pago més». Per a ensenyar s’ha de pensar que saps molt poc, però tal com ens ensenyaven, en general, era molt difícil aprendre. Penso que ara s’ensenya millor.

S’ha trobat sovint, sobretot a Secundària, que el professor no està allà per vocació sinó per descart de les seues opcions professionals?
Hi ha molta gent que creu que ensenyar és una cosa que qualsevol pot fer, que tothom serveix. No tothom serveix per a ensenyar. Ensenyar és una professió d’ajuda, de comunicació, i hi ha persones que no tenen aquestes capacitats, igual que jo no puc cantar al Liceu. És fonamental creure que l’educació és important. Hi ha gent que vol assegurar-se un modus vivendi però després es «converteix» i és un bon docent.. També hi ha gent que són molt bons professionals. T’hi trobes de tot.

Com ha canviat l’educació en les darreres dècades?
Infantil i Primària van canviar força a partir dels anys 60, amb els moviments de renovació pedagògica. Secundària i la universitat, fins la llei dels 70, eren estudis molt minoritaris i per tant la gent que estudiava estava molt motivada, o ells o la família. Llavors, que el professor fes classes de tipus magistral era molt normal i els alumnes ho aguantàvem per interès. Ara aquest sistema ja no és possible.

No era tan greu que el professor de Secundària no tinguera una formació com a professor.
És clar. No era tan greu com ha estat després amb la LOGSE. Primer amb l’ampliació de Secundària i després, sobretot, amb la LOGSE. Si vas ampliant l’escolaritat obligatòria –quan jo estudiava eren 10 anys– et trobes amb un problema didàctic. Una cosa és tenir una minoria motivada i pocs professors i l’altra és que tots els ciutadans del país estudiïn junts fins els 16 anys, tant si estan motivats com si no, tant si la família ajuda com si no, tant si tenen molta capacitat pels estudis com poca. Ensenyar en una escola obligatòria i integrada fins els 16 anys és molt difícil i demana una preparació professional seriosa.

Com se’n surten els professors?
Doncs per això hem lluitat tant. Jo no dono mai la culpa als professors. Ells repeteixen el model viscut i el de la universitat: arriben a classe i expliquen. Però això ja no pot ser perquè la societat ha canviat molt i la gent vol ser activa. Una classe magistral de tant en tant ja està bé. Però sobretot els has de fer treballar: buscar informació, raonar-la, pensar i dubtar, comprovar, dialogar...

Tots els alumnes no són iguals.
Però si fas un bon ensenyament tots poden aprendre encara que no aprenguin igual. Tots han d’arribar al mínim necessari i tots treballar al màxim de les seves capacitats. Jo això de suspendre en les etapes obligatòries em sembla que no té sentit.

No creu en el sistema d’avaluació tradicional?
No, gens. Quan veus que un alumne no segueix, és per alguna cosa. Què li passa? Què té? Poden haver-hi motius afectius, familiars, de desànim... Llavors li has de donar un suport especial. Per a tenir tots junts fins els 16 anys cal una educació compensatòria molt forta: un suport pels qui ho necessitin des de petits.

És el cas de Finlàndia, que sovint es posa d’exemple perquè el seus resultats en educació eren mediocres els anys 80 i avui dia és un dels països capdavanters?
A Finlàndia tenen una molt bona educació compensatòria: quan detecten un problema, immediatament hi ha professionals que se’n cuiden i donen aquesta guia, aquest suport necessari i, és clar, arriben a Secundària en condicions. Sempre es pot ensenyar però és molt més difícil si arriben als 16 anys sense saber llegir o escriure, per exemple. A més, hi ha una molt bona formació del professorat i una selecció molt estricta. Aquí tothom serveix per a ensenyar i a Finlàndia serveix molt poca gent.

Explique'm...
Fan uns exàmens d’entrada a Magisteri, d’entrada!, molt exigents. Hi ha una selecció fortíssima. Els demanen un grau molt elevat de comprensió lectora, de capacitat d’escriptura, d’expressió oral, de conversa.. Magisteri és una carrera difícil, acadèmica i professional. Aquí fem Química, posem per cas, i després un curset per a ensenyar. Allà fan una carrera de professor de Química. Era el que nosaltres demanàvem quan es va fer l’informe de la Comissió Quinze, als anys 80.

Seria com un segon cicle?
La proposta de la Comissió per a la formació de professorat consistia en què havies de ser llicenciat com a professor de Química. Un primer cicle més científic i un segon cicle més professional.

Quina resposta vau tenir?
Va ser un fracàs total. Encara avui, poques persones hi donarien suport perquè en general es considera que l’important és tenir molta informació i actualment la informació és inabastable i està disponible als ordinadors. Avui cal convertir la informació en coneixement, en capacitat de pensar. Per això cal aprendre a buscar informació, a seleccionar-la, a ordenar-la, a raonar-la, a qüestionar-la... Cal saber donar resposta a problemes nous i per això necessites un cap ben estructurat.

Què va passar, doncs, amb la Comissió Quinze?
Al principi, el Ministeri hi estava d’acord. Però quan la proposta va arribar a la junta de rectors, es van posar les mans al cap. Les facultats s’haurien quedat en la meitat. Hi ha molts interessos... Al final va ser un fracàs absolut.

A dia d’avui no hi ha cap altre intent en aquesta línia?
El CQP, que és després de la carrera un curs més, com un màster.

Ja és fer camí.
Home, és com allò de les trinxeres. A la «guerra», a la lluita pel que defenses, et vas retirant a allò que és més possible, a la trinxera, per poder seguir avançant a la primera ocasió.

Pregunta obligada: què pensa del Pla de Bolonya?
És una proposta encertada, en general. Si formem part de la Unió Europea hem de tenir uns comuns denominadors. Crec que Bolonya és semblant al sistema anglosaxó tradicional: poques classes, molta biblioteca, molt treball personal i de seminari amb el professor. Jo vaig estar un trimestre, amb una beca, al Trinity College de Dublín. Només hi havia una classe de la meva matèria a la setmana, però era una classe magistral, amb molts alumnes. Després tenien molta feina a la biblioteca, de treball personal i, sobretot, molts colzes: això és imprescindible. A més tenien seminaris de 12-15 alumnes i moltes tutories personals. Hi havia molta dedicació del professor: no tant de preparar conferències magistrals sinó d’ensenyar els alumnes a aprendre per ells mateixos.

Bolonya és, doncs, positiu?
Sí, però quan les coses es canvien des de dalt i sense preparació del professorat, canvien els noms i les coses segueixen igual. No n'hi ha prou que una llei digui: heu de fer seminaris, la gent ha de saber fer seminaris. Les reformes en educació han d’anar al revés: s’ha d’ajudar molt els que ho fan bé; s’ha d’estendre molt un bon model i llavors ha de venir la llei. És el que sempre ha passat a Gran Bretanya. Aquí es fa al revés.

Quina és la seua percepció de les universitats que composen la Xarxa Vives?
Al meu entendre és molt positiu que hagin constituït una xarxa i que col•laborin en temes com publicacions, les biblioteques o en la defensa de la cultura catalana. Seria molt oportú que arribessin a acords que permetessin racionalitzar les ofertes de titulacions i els intercanvis de professorat.

Números anteriors