Enric Valor, un mestre de la narrativa i de la filologia

Valor va saber combinar una gran fidelitat a la norma fabriana i un treball per arribar a una llengua al més unitària possible, amb una admirable tasca de recuperació de la llengua de la terra, dels vells mots valencians. Ell mateix afirmava en 1971: «Els valencians tenim grans reserves de vocabulari, que a Barcelona, per exemple, sols coneixen per la lectura dels clàssics; posseïm un tresor d’expressions magnífiques creades a través dels segles per gent de la ciutat i de les nostres comarques; conservem girs sintàctics d’una gran puresa [...] I el nostre deure és preservar-ho, fer-ho valdre, i en una paraula aportar-ho a la llengua general». En la seua obra aconsegueix un equilibri perfecte entre l'adhesió disciplinada a la normativa unitària i la defensa de les peculiaritats de la nostra modalitat, peculiaritats ben legítimes perquè es remunten als segles gloriosos d'esplendor medieval. En tota la seua producció, gramatical o narrativa, va saber trobar el punt dolç entre la parla real, viva i espontània del poble valencià, i el model de llengua convergent amb la resta de varietats del nostre idioma.

	Rondalles populars valencianes Varios autores (Publicacions de la Universitat de València, 2011) · 764 pàg. · 20 €
	Rondalles populars valencianes Varios autores (Publicacions de la Universitat de València, 2007) · 764 pàg. · 50 €

Segons el consell de Manuel Sanchis Guarner, inicià després de la guerra de 1936-1939 l’arreplega i la reelaboració de la literatura popular valenciana. El corpus de rondalles va anar apareixent entre 1950 i 1976. L’editorial Torre, dirigida per Xavier Casp i Miquel Adlert, li publicà entre 1950 i 1958 onze Rondalles valencianes. En l’editorial l’Estel, dirigida per Sanchis Guarner, en publicà dotze més entre 1964 i 1970 amb el títol de Meravelles i picardies. I la resta, fins a trenta-sis, veieren la llum en els dos primers volums de l’Obra literària completa entre 1975 i 1976 en l’editorial Gorg. En les rondalles, arreplegades majoritàriament en comarques valencianes meridionals (en la Foia de Castalla, en l’Alcoià, en la Vall d’Albaida i en l’Alacantí), aconsegueix una prosa dúctil, popular i genuïna i alhora plenament correcta.

Sanchis, en 1970, es planyia amb raó que «els valencians actuals no s’han adonat del gran servei que Enric Valor ret al País, salvant d’una pèrdua segura un dels seus béns espirituals més significatius, més bells i més desconeguts» i escrivia esperançat que «potser el valoraran més les generacions esdevenidores si és que germina la llavor valencianista que ara escampem». I tant que va germinar! Durant els darrers trenta anys s’han multiplicat les edicions del corpus rondallístic valorià, en el text original de l’autor i en versions abreujades per a infants a càrrec de Rosa Serrano, i s’han adaptat al teatre i als nous mitjans audiovisuals.

Gràcies als personatges de les seues contaralles, gràcies a Esclafamuntanyes, a l’Albarder de Cocentaina, al Dimoni Fumador, al Gegant del Romaní, els valencians hem recuperat el nostre imaginari col•lectiu. I amb les seues contalles, milers de valencians hem començat a llegir i a estimar la nostra llengua.

El filòleg

Com a filòleg, en la doble faceta de gramàtic i de lexicògraf, mostra sempre la seua passió per ensenyar. Amb una gran capacitat didàctica, combinada amb una formació lingüística respectable, va anar fornint una obra ben consistent. En els seus manuals combinava el rigor i la precisió amb la claredat de l’exposició. L’afany de precisió el portava a establir distincions subtils, a donar clarícia en els aspectes més complexos. Com ha assenyalat Vicent Pitarch, els seus manuals gramaticals són treballs seriosos però alhora senzills, en els quals el rigor no enterbolix gens ni miqueta l’eficàcia i l’operativitat de l’ensenyança de la llengua.

Les seues obres gramaticals –Curso de lengua valenciana (1966), Millorem el llenguatge (1971), Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià (1977), La flexió verbal (1983), Temes de correcció lingüística (1983)– tenen tanta qualitat com les dels mestres Carles Salvador, Josep Giner i Manuel Sanchis Guarner, i han sigut fonamentals en la formació de bona cosa de valencians durant els darrers trenta anys.

En la seua recerca d’una normativa comuna s’esforçava per orientar els valencians cap a les formes unitàries, però no desaprofitava mai les ocasions d’aconsellar els parlants de la varietat oriental que s’acostaren a les formes valencianes. I per això considerava incorrecta la grafia darrera de l’adverbi darrere, afirmava que la pèrdua de l’adverbi ací en el barceloní era deguda probablement a influència castellana, o qualificava la paraula tarda com a castellanisme del segle XVI.

Entre la seua producció gramatical, l’obra més brillant i més original és sense dubte Millorem el llenguatge (1971), un llibre extraordinari i modèlic, on segueix el mestratge de les Converses filològiques de Fabra i tracta de depurar i d’enriquir l’idioma, a partir de l’ús poc contaminat dels pobles valencians. Com va assenyalar el mestre Joan Solà, en aquesta obra «el lector trobarà una gran riquesa de llenguatge, una sòlida i segura informació, un gran tacte, molta delicadesa, prudència i pedagogia».

La seua tasca lexicogràfica comença amb el Vocabulari castellut de 1948, obra valuosíssima formada per una relació de les variants de Castalla que mancaven en el diccionari de Pompeu Fabra, àmpliament aprofitat per Joan Coromines en el seu monumental diccionari etimològic, i culmina amb el Vocabulari Fonamental (1988), «especialment dedicat als jóvens valencians», que té el mèrit d’introduir paraules i locucions vives en les nostres comarques però absents en els diccionaris generals (com ara desduir-se «distraure’s, divertir-se», dessonillar-se «perdre la son», donyet «follet», joguet «joguina», reballar «llançar amb violència» o tendur cast. «mesa camilla»), i d’adoptar grafies ben coherents amb la nostra fonètica històrica (com ara bàlsem, Bàrbera, estómec, màsquera, nàufreg o pèleg).

Les novel•les d’Enric Valor

De les tres facetes de la seua obra –rondallaire, filòleg i narrador–, la que ell estimava per damunt de tot va ser la de creador d’una obra narrativa original. Així ho confessava en 1985 en una entrevista amb Tomàs Llopis: «Crec que si he fet gramàtiques i Millorem el llenguatge és pel gran amor a l’idioma que tenia i perquè m’havia preparat per a conéixer-lo a fons i poder escriure bé, escriure novel•les»; i, respecte a la recreació de les rondalles, afirmava obertament que «no ho hauria fet si hagués pogut escriure novel•les». I, deu anys més tard, ho confirmava en les Converses amb un senyor escriptor a Rosa Serrano: «Vaig començar a escriure per amor a la literatura; l’amor a la narrativa i especialment a les novel•les no se m’havia refredat a través de tan diverses circumstàncies com havien afectat la meua vida».

La narrativa original de Valor s’inicia amb les Narracions de la Foia de Castalla (Barcino, 1953), primera i darrera obra publicada a Barcelona. Segons Joan Fuster, autor del pròleg, «el que hi preval és la passió descriptiva, i aquesta empeny la prosa de Valor a moments de matisació delicada, en el lèxic i en el dibuix; la geografia literària del País Valencià se’n beneficia indiscutiblement.»

La primera novel•la, L’ambició d’Aleix, acabada el 1948, no es publica fins al 1960. Narra la relació amorosa entre una dona infeliçment casada i un jove sentimental, i l’acció es localitza a Callosa d’en Sarrià, la Vila Joiosa i especialment en el mas de l’Arbre, en plena serra d’Aitana. Joaquim Espinós ha destacat en aquesta obra el protagonisme i la humanització del paisatge, dotat ben sovint d’un cert lirisme, i la precisió descriptiva, que la inscriuen dins la tradició realista i l’emparenten amb narradors modernistes com Víctor Català o Gabriel Miró. Però és en la trilogia de l’anomenat cicle de Cassana, el projecte narratiu més ambiciós de Valor, on el seu geni creador i forjador d’un cosmos literari arriba a un major abast globalitzador. La primera novel•la del cicle es publicà en 1980 amb el títol de Sense la terra promesa. En aquesta obra, on intervenen més d’un centenar de personatges, un narrador omniscient ens presenta un panorama minuciós de la vida d’una xicoteta ciutat valenciana meridional, Cassana (la seua Castalla natal) i dels pobles propers d’Ivarri i Tavarri (els reals Ibi i Tibi) entre els anys 1916 i 1918.

Tant la segona novel•la del cicle, Temps de batuda (1983), com la tercera i darrera, Enllà de l’horitzó (1991), ens narren, ja en primera persona i amb molts elements autobiogràfics, les conseqüències de la guerra i la revolució (1936-1939) en el sud valencià. En Temps de batuda el jove professor de la ciutat de València Frederic Genovard i Amorós, l’alter ego de Valor, en companyia de sa mare i sa germana es veuen atrapats en el mas de l’Almussai de Cassana, que acaben d’heretar i on sols pensaven passar l’estiu, per l’esclat de l’alçament del general Franco contra la República. La novel•la ens mostra, d’una banda, la recuperació de la terra nadiua a partir de la contemplació del paisatge i de la descripció de les formes de vida tradicional, i, de l’altra, el procés d’identificació del protagonista amb la classe treballadora, que el portarà a convertir-se en un dinàmic gestor de la col•lectivitat de treballadors de Cassana. En Enllà de l’horitzó, l’àmbit de l’acció s’amplia de Cassana, on arriben els refugiats madrilenys, a la bombardejada ciutat d’Alacant, a l’Alcoi revolucionari, al front de Terol i a la ciutat de Gandia, des d’on Genovard partirà cap a l’exili.

Enric Valor ha bastit un univers narratiu propi que fa de la seua obra una fita ineludible i ben significativa de la nostra literatura contemporània, que es mereix assolir una àmplia difusió i ser coneguda pel públic lector de tota la comunitat lingüística. Com ha escrit recentment Vicent Escrivà, «ens agradaria moltíssim veure assumit que la seua aportació a les nostres lletres és, senzillament, impressionant a més d’imprescindible», i que el seu nom apareguera «entre els grans fabuladors històrics com Víctor Català i Narcís Oller, i al costat dels seus quasi coetanis Llorenç Villalonga i Mercè Rodoreda».

No agrairem mai prou al mestre Enric Valor el seu enorme esforç per arreplegar pacientment el nostre tresor lèxic i fraseològic, i oferir-nos-el contextualitzat en una obra literària amena, coherent i d’una gran bellesa. I no és un dels seus menors mèrits que el seu valencià literari haja influït tant i per a bé en el model lingüístic adoptat pels escriptors de les darreres generacions (com ara Josep Piera i Toni Cucarella), pels mestres que han introduït l’idioma a l’escola, i pels mitjans de comunicació audiovisuals.

Enguany commemorem el centenari de la naixença(i l’any passat ho vam fer del desé aniversari del seu traspàs) d’una de les figures clau de la història valenciana contemporània: la d'Enric Valor i Vives (Castalla, 1911– València, 2000), narrador, recuperador de la nostra rondallística i dels nostres parlars, gramàtic, lexicògraf, enamorat d'una llengua i d'un país als quals va dedicar totes les seues energies al llarg de vuitanta-vuit anys de vida fecunda. Tota l'obra de Valor, narrador per vocació i gramàtic i lexicògraf per convicció cívica, aparentment molt diversa, té un eix bàsic evidentíssim: el compromís amb el poble valencià a través de la paraula.

Un petit tast de l'obra d'Enric Valor

«L’Aitana, l’enlairada i majestàtica serra, forma allí una alta vall, llarga i estreta [...] Barrant-li l’horitzó de migjorn a la vall eriçada i solitària, corre interminable la carena suprema de la serra, lívida balena pètria morta sobre un jaç de serres convulses i entrelligades, amples com si anessin a ser infinites, que es resolen en la seua alta i senzilla unitat» (L’ambició d’Aleix, 1960).

«El mes d’agost va proporcionar a la vila, ampla, callada i ensopida, una commoció d’aquelles que solen donar-se de tard en tard. Dona Berta Mauri i Alemany havia mort a migjorn, en l’hora aturada i calorosa del poble llaurador lliurat a la batuda dels cereals» (Sense la terra promesa, 1980).

«A la primeria de l’estiu, havíem anat a la Casa Gan de l’Almussai, un mas propi heretat de poc, per passar-hi un curt estiueig en plena serra de Cassana. Ja allà dalt, s’esdevingué l’alçament militar i dretà contra la República el 18 de juliol de 1936, i la nostra biografia prengué un rumb inesperat» (Enllà de l’horitzó, 1991).

Premis, homenatges i estudis

Els principals treballs dedicats a l’estudi de les aportacions d’Enric Valor es troben en les obres següents: Actes del Simposi Enric Valor d’Estudi i Festa (Castalla, primavera del 1995), coordinat per Adrià Carbonell, Alacant, Diputació Provincial, 1996; Enric Valor. Huitanta-sis anys, número monogràfic de la revista Canelobre coordinat per Lluís Alpera, Alacant, Institut de Cultura Juan Gil-Albert, 1997; Paraula de la terra (escrits seleccionats), Universitat de València, 1998; Valoriana. Estudis sobre l’obra d’Enric Valor editats per Vicent Salvador i Heike van Lawick, Castelló, Universitat Jaume I, 1999; Enric Valor (1911-2000). In memoriam. Creació literària i compromís lingüístic, Universitat Autònoma de Barcelona, 2000; Enric Valor, un home de poble, estudis editats per E. Casanova, R. Mora i J. Sanchis, València, Denes, 2002; i Enric Valor. El valor de les paraules, estudis editats per Verònica Cantó com a catàleg de l’exposició organitzada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, València, 2010.

Números anteriors