LECTURES:

La lectura de... Paolo Sustersic

Llocs públics en la natura Martí Arís, Carlos (Universitat de Girona, 2009) · 66 pàg. · 11 €

A l'hora d'abordar una reflexió sobre el paper de l'arquitecte com a expert en la definició de les modalitats d'ocupació del territori, Carles Martí proposa un enfocament que tingui en compte les bases teòriques sobre les quals s’assenta el discurs estètic que modifica l’entorn. Una de les premisses, d’altra banda, que informen tota la col•lecció. Des de la perspectiva d’un discurs sobre les transformacions de la relació entre naturalesa i cultura en la nostra societat, es planteja la necessitat de fer una nova interpretació de termes com ciutat o espai públic, allunyada d’aquell cert maniqueisme contemporani que sembla considerar la naturalesa com a valor absolut i l'arquitectura com a actuació irremeiablement negativa per l’impacte ambiental que té. Si acceptem que el fet d'habitar, per ell mateix, sempre afecta el mitjà, sembla que la qüestió s'hauria de plantejar en funció dels mecanismes de reducció de l'impacte esmentat i, per tant, en l’àmbit de la responsabilitat i la sensibilitat dels que estan destinats a definir els criteris a partir dels quals la cultura es projecta sobre la naturalesa en forma de paisatge, ciutat i arquitectura.

Aprofundint en l'anàlisi de les formes en què la cultura aspira a convertir la naturalesa en lloc públic, l'atenció se centra en dos plantejaments: la construcció de la forma urbana i els espais en relació amb els fets geogràfics; i la idea, més pròpia de la ciutat contemporània, de llocs immersos en la naturalesa. En el primer cas, s'observa com la forma dels espais públics més importants d'una ciutat sorgeix de la geografia, que sovint potencia les característiques topogràfiques.

En aquest àmbit, els arquetips de l'àgora i el fòrum serveixen de referència per plantejar diferents maneres de relacionar-se amb l'entorn, que es reconeixen també en la cultura arquitectònica moderna i contemporània. En el segon tipus d’espais s'afirma una relació més individual amb l'entorn natural, que és observat per un subjecte des d'un punt de vista singular, a la recerca de recolliment i reflexió en solitud, com en els llocs que arquitectes i artistes tan diversos com Asplund i Lewerentz, Chillida i Peña Ganchegui, Plecnick, Pikionis, Barragán o Portela conceben per interpretar aspectes de les seves respectives ciutats i cultures.

Per què hem de reivindicar avui una arquitectura del lloc en la naturalesa? No es tracta de nostàlgia, sinó de la consciència que, en un món dominat pels entorns artificials, l'espai natural pot convertir-se en un dels llocs més significatius per a la ciutat. Cal abandonar així la idea abstracta de naturalesa per tornar a posar en el centre la noció de lloc com a espai dotat d'individualitat i memòria, fruit d'un diàleg entre l’home i l’entorn en el qual la mirada o la construcció revelen la naturalesa. Construcció que aspira a la invisibilitat d'un projectar sense mans, que potenciï el que ja hi ha o que el doti de significats nous, construcció capaç de convocar la universalitat de l'arquitectura en la unicitat d'un lloc.

Si superem els tòpics de l'esport i la diversió de cap de setmana, la naturalesa ens convidarà a experimentar les emocions i sentiments més profunds, ens obrirà les portes de l'ancestral i el transcendent, serà el lloc per a la contemplació i la trobada amb nosaltres mateixos. Si se sent allunyat de la pressió de la immediatesa, més pròxim als cicles còsmics que als ritmes frenètics, l'arquitecte potser tornarà a reflexionar sobre el sentit profund de la seva tasca.

Arquitecte
Escola Elisava de Barcelona

La lectura de... Lola Badia

Ars brevis. Ramon Llull Bonner , Anthony (Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2009) · 0 pàg. · 24 €

En primer lloc, el fet que el pensament de Llull, que aspirava a ocupar el lloc d’una autoritat alternativa com a vehicle de difusió d’un missatge salvador, tot i la seva marginalitat, sempre ha tingut avaladors potents, imaginatius i amants de les millors tecnologies a l’abast. Com ens recorda Anthony Bonner a la introducció del facsímil de l’edició de 1481, editat el 2009 per les Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, l’any 1325 l’Ars brevis va ser objecte d’una esplèndida presentació en un manuscrit ricament il•luminat, el Breviculum de Karlsruhe. El promotor de l’obra, Tomàs Le Myésier, va dissenyar les dotze taules que il•lustren la vida i l’obra de Llull, seguida d’una introducció al seu pensament centrada precisament en l’obra que s’acaba de reeditar. És difícil que un manuscrit donés més de si: les escenes bellament acolorides i enriquides amb or expliquen les peripècies de Ramon, quan sol•licita l’ajuda dels poders civil i eclesiàstic per dur a terme la tasca evangelitzadora dels infidels i quan intenta de portar a la pràctica personalment el seu projecte explicant les veritats dels cristianisme a Bugia i a Tunis ajudant-se dels mecanismes lògics de l’Art. La part gràfica del Breviculum fins i tot explica amb imatges per a què serveix l’Art i quins són els seus instruments demostratius. És tan eficaç que encara ara fem servir com a material didàctic aquesta iniciativa gràfica del segle XIV.

La impremta va permetre de multiplicar mecànicament els exemplars dels llibres a partir d’un text únic, no sotmès als avatars de la còpia manual. Pere Posa i Pere Bru feien el millor que podien per a Llull transformant la seva Ars brevis en un llibre d’estampa. El camí que van inaugurar, el del llibre imprès sobre paper, és el que segueixen encara ara les edicions de l’obra llatina de Llull, la sèrie ROL, i catalana, la sèrie NEORL. En el moment en què la informàtica ha fet el tomb següent, Ramon és ben present a la xarxa: la LlullDB dóna accés a tota la informació coneguda sobre la vida i l’obra de Llull i permet de consultar en imatge la majoria del miler de manuscrits que van transmetre l’obra de Llull, sobretot en llatí, però també en català i altres llengües vernacles.

L’altra reflexió que suggereix el facsímil de l’Ars brevis de 1481 és que l’èxit que ha tingut aquesta obra, de molt la més divulgada de tot el catàleg lul•lià, no deixa de ser paradoxal. L’accés ràpid al sistema de Llull reclama una drecera, i per això mateix Ramon va concebre l’Ars brevis com una supersíntesi dels mecanismes bàsics del seu pensament: les quatre figures, les regles que permeten de posar en relació els principis, la taula de les combinacions derivades de la quarta figura giratòria amb les instruccions corresponents, els nous subjectes, és a dir el Creador i l’escala de les criatures, l’aplicació de l’Art, les Cent formes i, finalment, les qüestions que permeten de recapitular. Però aquesta ossada satisfà només passatgerament la curiositat: és com si a algú que tingués molta set tot just li oferíssim un didalet d’aigua. Reconeix amb què és podria abeurar però no en té ni per començar.

Catedràtica de Filologia Catalana
Universitat de Barcelona

Feu un comentari
Nom d'usuari:
Assumpte:
Comentari:
Codi de seguretat:

Números anteriors