LECTURES:

La lectura de... David Martínez Robles

	Claus per a entendre la Xina del segle XXI Busquets, Anna (coordinadora);Bueno, Rafael;Choukroune, Leila;Huchet, Jean-François (Editorial UOC, S.L., 2009) · 286 pàg. · 25 €
	La societat xinesa contemporània Choukroune, Leïla (Editorial UOC, S.L., 2009) · 132 pàg. · 8 €
	La Xina que arriba Ollé Rodríguez, Manel (Eumo Editorial SAU, 2009) · 176 pàg. · 10 €
	Guia de Conversa Universitària. Xinès-Català Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona (Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2008) · 0 pàg. · 9 €
	Narratives xineses: ficcions i altres formes de no-literatura Martínez-Robles, David;Prado-Fonts, Carles (eds.);Relinque Eleta, Alicia (Editorial UOC, S.L., 2008) · 248 pàg. · 35 €

Més enllà del lògic interès que pugui desvetllar la possibilitat de saber novetats sobre la llengua xinesa en el clos estricte dels lingüistes de tota tendència, el llibre que ha escrit David Martínez, i que li publica l'Editorial UOC sota el títol de La llengua xinesa: història, signe i context, demostra a bastament que la llengua xinesa és un objecte d'estudi fascinant i de molts caires (sociològics, antropològics, estètics…). Basa i justifica el seu interès en aportacions intel·lectuals substantives, no tan sols en el fet que la llengua xinesa sigui una llengua parlada per gairebé la cinquena part de la humanitat, i amb independència de l'ascendent econòmic i geoestratègic de la Xina actual.

Per a qualsevol perfil de lector amb curiositat intel·lectual genuïna, aquest llibre es converteix en una porta privilegiada d'entrada al desllorigador d'algunes de les claus més persistents de la cosmovisió i de la cohesió interna de tota una civilització. Però encara hi ha més. En el moment que el llibre deixa de parlar de la llengua i comença a parlar de l'escriptura xinesa, dóna llavors al lector l'oportunitat afegida d'albirar un dels artefactes culturals més bells i sofisticats que ha generat l'espècie humana en els últims mil·lennis. I un dels més duradors i estesos, capaç de fer el que se li demana d'entrada a qualsevol sistema d'escriptura (que faci circular i perdurar en el temps i en l'espai la informació), però alhora capaç de transportar en el revers del signe traces visibles de les formes de vida, les creences, els rituals i els mites heretats al llarg dels segles.

L'aproximació a la llengua xinesa i la seva escriptura que ha escrit David Martínez té la virtut de transcendir els límits del format en què s'encabeix. Es tracta d'un manual universitari però es deixa llegir com un assaig: és a dir, que es lliura del tot de l'habitual esquematisme eixarreït, de la invasora jergonització intel·lectualoide, i de la simple juxtaposició de dades retallades i enganxades a partir d'un repertori de lectures més o menys extenses i confessades, pràctiques totes elles que malauradament caracteritzen el panorama del nostre molt minso univers del manual universitari.

Es tracta, d'altra banda, d'un manual universitari que s'ajusta disciplinadament al format editorial de la UOC amb uns criteris normatius d'organització i de segmentació del discurs que busquen la màxima organització i llegibilitat dels materials, però que de vegades hi ha autors que confonen amb una lleugeresa pedagògica feta d'obvietats. No és aquest el cas.

El llibre es planteja d'entrada la diversitat lingüística xinesa. Tot i que s'empra la terminologia oficial xinesa de "dialecte" per a referir-se a les diferents varietats diatòpiques del xinès, es fa una anàlisi crítica i desproveïda de prejudicis on es constata que més que de dialectes parlem de llengües xineses en plural: varietats lingüístiques sense intercomprensió i amb grau de diferenciació fonètica, lèxica i morfològica notable. En el capítol de l'escriptura destaquen els apartats dedicats a la dimensió estètica de la cal·ligrafia. Entre les aportacions més remarcables del llibre hi trobem els passatges on es revelen trets civilitzadors, marques socials i pautes ideològiques que s'encarnen en la llengua i els caràcters xinesos (la família, el gènere, l'educació, la cosmovisió) i que es ressegueixen en el llibre amb sagacitat i claredat expositiva. El llibre es clou amb una anàlisi de les perspectives de futur, l'impacte de les noves tecnologies de la informació i la comunicació sobre aquesta molt vella tecnologia de la informació i la comunicació que és l'escriptura xinesa, no la més antiga però si l'única de les més antigues que encara es fa servir.

L'únic aspecte on potser el llibre no entra i probablement hauria estat interessant d'entrar-hi (sobretot per als lectors lingüistes de què parlàvem al principi) és en la caracterització gramatical del xinès en el marc de les tipologies de llengües i dels universals lingüístics, o bé en el terreny de la psicolingüística i les seves diferents hipòtesis sobre el processament del xinès i de la seva escriptura. Per concloure: ens trobem davant d'un llibre de referència, ineludible per als estudiants de xinès, i alhora un llibre que, sense caure en divulgacions empobridores, aporta coneixement especialitzat i ben explicat tant als lectors prèviament implicats en assumptes xinesos com a aquells que s'hi apropen des d'altres disciplines.

Universitat Pompeu Fabra
Febrer de 2009

Les novel·les inacabades de Calders

Històries poc corrents Calders, Pere (Eumo Editorial SAU, 2004) · 48 pàg. · 11 €

Pere Calders pertany a la millor tradició de l'humorisme literari català, d'aquell humorisme que, en mans de Josep Carner, havia depurat la tradició vuitcentista amb la fina ironia anglicitzant. Quan, al llarg del segle XX, un segle travessat de guerres i conflictes, semblava que la literatura anava abocant-se a un carreró sense sortida, l'humor es va convertir en una de les vies per accedir a les profunditats de la condició humana. Calders, que havia nascut el 1912 i que no va estalviar-se cap dels grans esdeveniments tràgics del segle, no va perdre mai aquell "humor reflexiu que intenta, amb el somriure com a bisturí, de penetrar profundament les diverses capes de l'ànima", perquè, afegeix, "el somriure inclina a la pietat i, tallant, travessa la tendresa, la poesia i l'absurd, tot tan real i tan humà".

Quan Calders va morir, el 1994, va llegar els seus papers a la Universitat Autònoma de Barcelona. Comptar amb aquest material ha estat, pels qui hem tingut la sort de treballar-hi, un autèntic goig que mai no li agrairem prou. El fons documental s'ha catalogat i s'ha anat completant amb el material dispers de la premsa gràcies a un projecte de recerca de l'Institut d'Estudis Catalans. Aquest projecte ens ha permès, també, preparar les edicions de les seves quatre novel·les inacabades i, lògicament, inèdites.

L'amor de Joan, que s'ha publicat al número 86, de tardor del 2008, de la revista Els Marges, és una novel·leta curta que segurament va escriure quan tenia disset o divuit anys i que ja conté tota una sèrie d'elements que es desplegaran en la seva obra posterior. La segona, La ciutat cansada, en la qual va estar treballant uns vuit anys a Mèxic fins que el 1953 l'abandona, és la més avançada i ens ha permès de fer-ne una edició comercial, precedida d'un estudi de Joan Melcion, a Edicions 62.

Les dues novel·les que presentem aquí són La marxa cap al mar, escrita en els primers seixanta, abans del retorn a Catalunya; i Sense anar tan lluny, escrita poc després de tornar de l'exili, i les hem publicat en edició crítica, la primera a càrrec de Carlos Guzmán Moncada, catalanòfil mexicà, que ha estudiat a fons les relacions entre la literatura catalana de l'exili i Mèxic; la segona, a càrrec de Valentí Rossell, llicenciat per la UAB, que ha documentat molt bé tot el procés de redacció de l'obra.

Les dues són novel·les en procés de redacció, i per això l'edició crítica ens ha semblat que era una bona manera d'oferir-les al públic. El Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma ens ha ajudat a facilitar al màxim la lectura de les obres en situar tot l'aparat de variants darrere el text, de manera que la novel·la, si es vol, es pot llegir sense cap mena d'entrebanc. Ah, i amb dos magnífics estudis al davant! Les dues obres s'enfronten als comportaments col·lectius: el pretext de La marxa cap al mar és l'intent del govern mexicà, amb l'ajut d'una mena d'ONG nord-americana, de convèncer els indígenes d'aprofitar el peix de la costa per millorar la dieta. El motiu i l'esquematització dels personatges, un recurs de la literatura que intenta defugir la mirada convencional, obre el camí a les reaccions d'uns i altres. En tot cas, el bisturí de l'humor penetra en una situació insòlita que, malauradament, no arriba a desplegar-se argumentalment més enllà de la presentació de les situacions.

Sense anar tan lluny és escrita després del retorn a Catalunya i també presenta una intervenció politicosociològica sobre la col·lectivitat, en aquest cas, la catalana. Calders, després de vint-i-tres anys d'exili, observa la societat que l'envolta, tan canviada en relació amb la que va deixar, i reflexiona sobre el temps individual i històric. Ho fa imaginant un experiment que una societat científica americana decideix portar a terme en terres catalanes: crear el que avui en diríem un "parc temàtic", amb unes poblacions que viuen com en el passat (Burgdabans), com en el present (Araburg) i com en el futur (Burgdesprés).

També en aquest cas ens quedem amb la mel als llavis. Però Calders, fins i tot quan deixa les coses a mig fer, és extraordinari. Estaria millor si aquestes novel·les fossin acabades? Ben segur. Però el que tenim és això, i això està molt bé. Llegeixin, llegeixin aquestes novel·letes a mig fer: els ben asseguro que passaran una bona estona. El millor símptoma serà la sensació de buit que els deixarà la interrupció sobtada de la lectura. Ho lamentaran. Ho lamentarem tots alhora. Però allò que haurem llegit ningú ja no ens ho podrà prendre.

Universitat Autònoma de Barcelona
Febrer de 2009

La lectura de... Vicent Garcia Edo

	Blasco de Alagón (ca.1190-1239) García Edo, Vicent (Universitat Jaume I. Servei de Comunicació i Publicacions, 2008) · 240 pàg. · 60 €
	Crides, pragmàtiques, edictes, cartes i ordres per a l’administració i govern de la Ciutat i Regne de València en el segle XVI (2 vols.) Varios autores (Universitat de València (Publicacions), 2002) · 938 pàg. · 96 €

El present estudi de Vicent Garcia Edo se situa en un buit de la crítica, que és el de l'estudi dels llinatges aristocràtics, i contribueix a fer una mica més de llum sobre el llinatge dels Alagó, entre els segles XII i XIII i, sobretot, sobre el seu exponent més famós i el que, amb la seva estreta vinculació al rei Jaume I i a l'inici de la conquesta del Regne de València, més és present a la bibliografia crítica.

D'altra banda, s'ha de dir que a la notable presència del noble aragonès en la bibliografia no s'hi acompanya un igual nivell de coneixement de qui era i de quin va ser el seu paper. Aquesta obra, sortosament, no sols reprèn algunes precedents contribucions de l'autor, especialment lligades al paper jugat per Blasco d'Alagón en la conquesta de Morella i a la cronologia de l'esdeveniment (un fet tot menys secundari), sinó que les amplia amb una detallada il·lustració del paper desenvolupat pel mateix noble en l'obra repobladora dels territoris acabats de conquerir als andalusins valencians.

L'estudi s'obre amb un breu repàs de les cinc generacions de la família precedents a Blasco, i també de les dues successives, que contribueix a posar en clar aspectes fins al moment encara dubtosos. Es pot notar com la proximitat de la família amb la casa regnant, data de l'inici mateix de la família fins on la podem reconstruir, i també s'ha de destacar la seva participació en les empreses militars (fet no secundari per tal d'entendre el paper de Blasco en la conquesta del Regne de València), sobretot del pare de Blasco, Artal d'Alagó II, el qual segurament era al setge de Castielfabib, amb el rei Pere el Catòlic, el 1210. I trobarem el seu fill, Blasco, acompanyant el rei a les dues grans batalles que aquest lliurà a la seva vida: a Las Navas de Tolosa, pel juliol de 1212, i l'any següent justament a Muret. No és una novetat, doncs, trobar que Blasco d'Alagón va tenir càrrecs importants al llarg de la primera part del regnat de Jaume I, com la majordomia d'Aragó; veure'l fidel al rei als llargs anys de revoltes nobiliàries, o acompanyar-lo a la primera empresa de conquista de terra, el frustrat setge de Peníscola.

La major atenció del volum, tanmateix, és dedicada a dues etapes de la vida de Blasco d'Alagón per les quals tenim més documentació i que, al mateix temps, van ser d'entre les més destacades de les seves accions públiques: la presa de Morella, a finals de desembre de 1231, amb els successius acords amb el rei pel seu control, i l'activitat repobladora en les terres que eren els seus dominis al nord del Regne de València, entre 1233-1239.

És impossible detallar aquí el complex seguit d'esdeveniments que portaren a la presa de la ciutat, així com les successives tensions entre el noble i el monarca. El que cal destacar és el resultat final de la investigació, gràcies al qual és ara possible fixar amb certa precisió la cadena d'esdeveniments que portaren a la primera conquesta del nou regne; i a la resolució del possible conflicte engendrat per la conquista, per part d'un noble, d'una plaça tant important com Morella. Resolució que, per mal interpretada en el passat, havia causat notables confusions als historiadors.

L'exacta comprensió d'aquests episodis no afecta només detalls erudits o d'història local, sinó que és d'extrema importància per tal d'entendre tant el plantejament global i l'estratègia de penetració i conquesta del Regne de València, així com la primitiva organització dels territoris conquerits. I, finalment, il·lustrar un moment (dels molts mancats d'investigació) de les relacions ara pacífiques ara tenses del rei Jaume I amb la seva noblesa, tant l'aragonesa com la catalana.

La segona part del llibre és totalment dedicada a resseguir la intensa tasca de colonització i repoblament de les terres de nova conquesta a través de les nombroses cartes de poblament concedides per Blasco. I en podem veure, de vegades, les dificultats de trobar nous pobladors; els canvis en la seva estructuració jurídica; així com la diferent provinença dels nous pobladors, ja que al costat de catalans i aragonesos, en trobem també que vénen des de més lluny, com ara el García navarrés que pobla Villafranca (doc. 37), el Benet provinent del Bearn, afincat a Vallibona (doc. 14) o el Garcia poblador de Bel que venia del comtat de Comenge (doc. 29).

La darrera part de l'estudi consisteix en l'edició crítica dels 43 documents que formen la base de la investigació.

Historiador
Febrer de 2009

Feu un comentari
Nom d'usuari:
Assumpte:
Comentari:
Codi de seguretat:

Números anteriors

Amb el suport de: