LECTURES:

La lectura de... Antoni Segura

	Infermeres catalanes a la Guerra Civil espanyola Roser Valls (coord.) (Universitat de Barcelona, 2008) · 164 pàg. · 20,01 €
	La Guerra Civil als Països Catalans (1936-1939) Pagès i Blanch, Pelai (dir.) (Universitat de València, 2007) · 408 pàg. · 26 €
	La II República espanyola Duch Plana, Montserrat (ed.) (Universitat Rovira i Virgili, 2007) · 304 pàg. · 17,99 €
	Los socialistas en acción. La II República en Elche (1931-1936) Martínez Leal, J. (Universitat d'Alacant, 2005) · 300 pàg. · 15 €
	Trinxeres i Guerra Civil: El Pallars (1936-1939). (Universitat de Lleida, 2004) · 0 pàg. · 13,45 €

El precedent més immediat del nostre actual sistema democràtic és, sens dubte, la II República, la memòria de la qual durant la transició quedà, com ens recorda Montserrat Duch, condicionada per "un punt central de referència que opera sistemàticament com a imatge negativa, reductora i limitativa: la Guerra Civil". L'oblit de la República o l'ocultament parcial o total del seu record respon a un intent d'esborrar de la memòria i del present polític (durant la transició) un conflicte que enfrontà dramàticament les dues espanyes de Machado, però que representa també una victòria pòstuma de la dictadura franquista i de la interpretació propagandística que va fer de la Guerra Civil. En efecte, pel franquisme la Guerra Civil fou la culminació inevitable del desordre i el caos de la II República que conduïren al trencament d'Espanya (Estatut d'autonomia de Catalunya) i a l'aparició de la violència política en forma de persecució de les idees conservadores i de la religió catòlica. S'amagava així el veritable origen de la Guerra Civil, que no fou altre que el cop d'Estat militar contra el sistema polític legalment establert. I, en aquest sentit, la cronologia és rellevant: la Guerra Civil no fou la culminació inevitable de la II República, sinó, pel contrari, la conseqüència, ara si inevitable, del cop militar del 18 de juliol de 1936. Fou el cop d'Estat militar que va portar la violència política i no pas la República la que va degenerar en violència política.

Aquesta reflexió inicial era necessària per situar les aportacions recollides en el volum editat per Montserrat Duch Plana, que suposa una important contribució al coneixement de la II República espanyola sense la contaminació interessada posterior imposada pel franquisme, fins a l'extrem de fer gairebé oblidar que tant la primera com la segona república sucumbiren a la violència dels sectors colpistes de l'exèrcit. Calen, doncs, obres que permetin recuperar la memòria de la II República i, sobretot, de les seves aportacions més rellevants. Des de les contribucions a l'organització territorial de l'Estat (Josep Oliveras i Samitier), qüestió a hores d'ara encara mal o insuficientment resolta; a les polítiques públiques de salut (Josep M. Comelles), quines experiències l'exili va permetre aplicar en altres indrets mentre ací es tancaven totes les portes a continuar amb les pràctiques desenvolupades durant els anys de la república; o els avenços en matèria educativa (Salomó Marquès), tota una referència encara en els anys de la transició, o la reforma agrària (M. Antònia Ferrer Bosch) o els escriptors i escriptores catalans (Montserrat Palau); passant per l'anàlisi de les contribucions artístiques (Antonio Salcedo Miliani), les aportacions literàries d'un Luis Cernuda (Manuel Fuentes Vázquez); la relació entre l'Estatut d'autonomia i la reforma de l'Estat, que no va tenir continuïtat perquè el cop d'estat militar ho va impedir i que encara avui planteja problemes i resistències que s'havien començat a superar als anys trenta (Josep M. Roig i Rosich); sense deixar de banda alguns dels problemes cabdals a què hagué d'enfrontar-se la II República, com l'exercici que proposa Joan Maria Thomàs per identificar els enemics de la República; l'acurada anàlisi que fa Josep Sánchez Cervelló de les febleses internes republicanes durant la Guerra Civil; o algunes de les qüestions relacionades amb l'eficàcia i l'organització militar que són recollides per Gabriel Cardona. Finalment, la contribució de Montserrat Duch ens retorna al present i a una de les qüestions que centren el debat historiogràfic entorn de la memòria o, per ésser més exactes, de la possible existència i el per què d'una "(des)memòria republicana en la Catalunya actual", com sovint demostra la toponímia urbana i, sobretot, la manca d'interès que fins fa poc han demostrat les institucions democràtiques per recuperar els "espais de memòria" i el discurs historiogràfic relacionat amb el passat republicà. Prova evident fou que el 50è aniversari de la II República va passar gairebé sense cap ressò institucional.

En definitiva, un llibre que cal llegir per recuperar una part del nostre passat més recent i per poder-ho fer des d'una perspectiva en positiu, no contaminada per la desmemòria que va imposar el franquisme, que ens aproxima a un millor coneixement d'allò que va representar la II República des de vessants molt diferents (socials, polítiques, culturals, institucionals, organitzatives, etc.) però totes arrabassades del record després de la desfeta de 1939.

Universitat de Barcelona
Agost de 2008

La lectura de... Ferran Sánchez

	L’esclat de l’Est Ferri, Llibert (Universitat de Vic, 2008) · 150 pàg. · 9,5 €
	Los socialistas en acción. La II República en Elche (1931-1936) Martínez Leal, J. (Universitat d'Alacant, 2005) · 300 pàg. · 15 €
	La premsa del PSUC (1936-1993). Catàleg de les publicacions periòdiques del Partit Socialista Unificat de Catalunya Gasch, Emili (Universitat Autònoma de Barcelona, 1999) · 72 pàg. · 6,01 €
	Andreu Nin i el socialisme Alba, Víctor (Publicacions i Edicions UB, 1998) · 180 pàg. · 9,61 €

Quan a la capacitat d'anàlisi de l'historiador s'afegeix la descripció dels fets viscuts, pròpia del periodista, el relat històric del temps recent no solament pot guanyar una presentació més atractiva, sinó també una reconstrucció dels esdeveniments tant dinàmica com verídica. És per això que L'esclat de l'Est desperta imatges televisives de l'inconscient del lector que crèiem oblidades, sense simplificar la complexitat del procés que es proposa d'explicar: l'enfonsament dels règims comunistes a Europa.

L'autor comença el relat recordant la fotografia de George Orwell que Agustí Centelles li va fer a Barcelona pel desembre de 1936, mentre feia cua per allistar-se a les milícies del POUM. L'anècdota simbolitza la seducció que la revolució va exercir sobre gran part de la intel·lectualitat europea, després compromesa en la denúncia de la temptació totalitària. No comparteixo l'opinió que la construcció d'un govern fort a la República Espanyola en guerra fos un assaig subversiu de les futures instauracions de les democràcies populars a l'Europa de l'Est. Més aviat crec que la nostra visió de la Unió Soviètica posterior, omnipresent i tentacular, intervencionista i activa en tots els fronts mundials freds, ens fa obviar l'aposta per la col·laboració amb els partits burgesos, el projecte de "socialisme d'un sol país" i la dificultat estratègica que per a Moscou implicava la revolució espanyola. Malgrat que tot això dificulti l'existència de cap pla el 1938, ningú no pot negar, acompanyant Llibert Ferri en el viatge cronològic fins a l'est "alliberat" pels soviètics el 1945, que alguns dels protagonistes de la satel·lització de l'Europa de l'Est ja havien respirat darrere el clatell d'Orwell o dels "poumistes" allunyats de l'ortodòxia.

Aquesta és una de les sorpreses d'aquest llibre, mitjançant el qual el lector s'assabentarà també, per exemple, que Glasnost no és exactament llibertat d'expressió, coneixerà quin percentatge del territori bielorús continua contaminat pel verí radioactiu vessat a Txernòbil, descobrirà els límits de la desestalinització de Krushev, sabrà com es va produir el traspàs del matrimoni Ceaucescu, i quan es va obrir el primer McDonald's del territori soviètic. El resultat és una crònica d'esdeveniments de ritme trepidant, que posa ordre en el marasme de dades quan els fets es precipiten, tan atenta als despatxos de Moscou com als carrers dels països satèl·lits, i que sovint recorda -gràcies a l'experiència personal de l'autor com a corresponsal a Moscou- la confosa allau d'informació que van rebre les estorades opinions públiques occidentals coetànies.

Aquesta seqüència vertiginosa evita els dogmes de qualsevol signe. Per tant, no és un text revisionista amb voluntat de fer llenya de l'arbre a terra, sinó un retrat fefaent del passat recent, que se serveix d'una acurada i selecta bibliografia, en la qual destaquen la sociòloga Olga Kryshtanóvskaya i la periodista Anna Politkóvskaya. Així, doncs, no es defuig diferenciar l'ànima totalitària de l'ànima humanista del comunisme, ni criticar els ultraliberals que van impulsar unes teràpies de xoc dissenyades als laboratoris occidentals per desmantellar l'economia planificada i substituir-la per una altra que, més que de mercat, semblava de casino. La davallada de la producció i la caiguda de les inversions que van provocar aquestes teràpies es van intentar superar retallant despeses socials. Així va ser com 40 milions de persones arruïnades per la inflació i la consegüent pèrdua del valor adquisitiu dels sous van haver de buscar estratègies de supervivència, que anaven des de les paradetes en parcs i voreres per vendre els objectes personals fins a l'ús de la violència per desallotjar els desvalguts petits propietaris dels pisos privatitzats.

El 1999 les Nacions Unides van publicar un balanç sobre el cost de vides humanes del desmantellament del comunisme a Europa: es volia denunciar que un gran nombre de persones havien desaparegut dels censos de població. Se les havien endut les malalties (per l'ensorrament del sistema públic de salut), els suïcidis, l'alcoholisme i la violència d'una societat desestructurada. La xifra espanta qualsevol: recomano que quan us la trobeu a L'esclat de l'Est el lector la compari amb les que s'atribueixen a cinquanta anys de règim soviètic en qualsevol d'aquests "llibres negres" consagrats a donar al comunisme un caràcter intrínsecament criminal. En el text de Llibert Ferri les víctimes del capitalisme salvatge també mereixen el seu sentit record reivindicatiu!

Historiador
Juliol de 2008

La lectura de... Anna Pagans

	El yídish Ferrer, Joan (Universitat de Girona, 2008) · 198 pàg. · 11 €
	Diccionario Yidish-Español Lerman, Jacobo Isaías; Niborski, Isidora (Universitat de Girona, 2003) · 358 pàg. · 16,5 €
	Hebreu: llengua, literatura, gramàtica Joan Ferrer (Universitat de Girona, 2002) · 161 pàg. · 11,42 €
	Hebreu bíblic Joan Ferrer (Universitat de Girona, 2002) · 132 pàg. · 11,42 €

La ciutat de Girona va ser, en l'edat mitjana, un punt de referència capital en el món del judaisme. No solament per la comunitat activa que es va desenvolupar en el si del call sinó, sobretot, per la petja intel·lectual dels filòsofs i estudiosos de la Càbala, en especial de Mossé ben Nahman, o Nahmànides. Després de la diàspora, el llegat jueu va quedar arraconat, per bé que latent en la mateixa fesomia de la ciutat. Amb l'arribada de la democràcia al nostre país i amb la recuperació del Barri Vell com un dels emblemes habitables i vius del nostre entorn, el call jueu va passar a ser un reclam de primer ordre, que l'Ajuntament de la ciutat ha promogut tant a escala turística com de recerca humanista. Girona, doncs, està plenament integrada en l'imaginari del poble jueu, i és, en aquest sentit, una satisfacció que els estudiosos de la Universitat de Girona també aportin la seva contribució erudita a una història secular.

En aquest cas, El yídish. Historia y gramática de una lengua judía, del professor titular d'estudis hebreus de la Facultat de Lletres Joan Ferrer, ens parla d'un remarcable episodi lingüístic, emmarcat en la singularitat jueva. El judaisme és una realitat religiosa i cultural fonamentada en una experiència consignada en uns llibres sagrats (la Bíblia) i en una història d'una densitat tan gran que aclapara. La millor definició del jiddisch potser és la que va escriure Isaac Bashevis Singer quan va rebre el Premi Nobel de Literatura el 1978: "A mi m'agrada escriure històries de fantasmes. No hi ha res més adient per a una història de fantasmes que una llengua moribunda. Com menys viva és una llengua, més vius estan els fantasmes. Els fantasmes adoren el jiddisch: tots el parlen".

Tornem a Girona, però. Enquadernat entre els vells protocols notarials de l'Arxiu històric, s'ha conservat un quadernet absolutament singular: el llibre de comptes que Jucef Zabara, administrador de la comunitat jueva de Girona, va escriure durant uns mesos de l'any 1443. Aquest text ha estat publicat i estudiat fa molt poc pels estudiosos Eduard Feliu i Joan Ferrer en la revista Tamid de la Societat Catalana d'Estudis Hebraics (filial de l'Institut d'Estudis Catalans). Jucef Zabara pren les notes en hebreu i quan una paraula no existeix en hebreu l'escriu en la llengua de la vida quotidiana -el català- en lletres hebrees. És un fenomen lingüístic que avui veiem com a ben insòlit, que mostra un món ric en què tothom parlava en català i on els cristians solien escriure en llatí i els jueus en hebreu. Tot a Girona, en un moment en què les comunitats jueves ja es trobaven gairebé agòniques.

Parlem de llengües, doncs. De llengües amb presència i de llengües que llangueixen, que s'esfumen. El jiddisch és una d'aquestes pèrdues, amb el tresor immens d'una llarga tradició oral i literària. Aquesta és la primera gramàtica escrita en castellà de la llengua jiddisch (en anglès, francès i italià Yiddish, i en castellà yídish), un altre fenomen lingüístic absolutament únic. El jiddisch és una llengua que es parlava a més de mig Europa: des d'Amsterdam a Venècia i des de Riga a Odessa, però només era parlada per les comunitats jueves. Aquestes circumstàncies conformen un capítol ben remarcable en la història lingüística del món: una llengua característica d'una comunitat religiosa, en un món en què es parlen desenes d'altres llengües, que té un marc territorial impressionant. Aquesta llengua, avui gairebé agònica, abans de l'Holocaust era parlada per gairebé vuit milions de persones.

El jiddisch, com s'esmenta en la introducció del volum, prové de la fusió dels dialectes de la llengua alemanya medieval amb elements de la llengua de la tradició religiosa de les comunitats jueves (l'hebreu i l'arameu), de les llengües romàniques i de les llengües eslaves. Com a signe d'identitat s'escriu amb lletres hebrees i en la direcció de l'hebreu -de dreta a esquerra- tot i que des del punt de vista fonètic recorda molt la llengua alemanya.

Alcaldessa de Girona
Agost de 2008

Números anteriors

Amb el suport de: