Centenari de l'afusellament de Ferrer i Guàrdia

Sens dubte Francesc Ferrer i Guàrdia (Alella, Maresme, 1859 - Barcelona, 1909) és el pedagog català d'abast més universal. Els professionals, pedagogs, professors i mestres formats en el Franquisme o en la Transició, no han tingut oportunitat d'estudiar a la Universitat Ferrer i l'Escola Moderna. La pedagogia oficial del passat no el tenia en compte. Els més joves ja el coneixen una mica més. En els estudiants de les darreres promocions s'observa un major grau d'informació i coneixement sobre l'Escola Moderna. Vol dir que Ferrer i Guàrdia s'està guanyant un lloc acadèmic? Vol dir que el món universitari és més objectiu a l'hora de presentar el personatge i l'obra?

Ferrer ha donat lloc a un corrent pedagògic conegut com a racionalisme educatiu. La importància d'aquesta teoria és que va ser aplicada durant dècades a escoles populars. No va ser un experiment aïllat, encara que va començar amb un centre pilot, l'Escola Moderna de l'Eixample de Barcelona, tot just de 1901 a 1906. El programa-currículum de l'Escola Moderna es desplegà en quatre nivells: 1) l'Escola Moderna del carrer Bailén, a l'Eixample de Barcelona; 2) les activitats editorials; 3) les tasques d'extensió cultural i universitària; 4) les escoles del moviment. La clientela del centre del carrer de Bailén a l'Eixample de Barcelona eren nens de classe acomodada i de professionals liberals en general, no gaire més de 170 en total l'any 1906. Molt material didàctic i modern, amb museu natural, màquina de projeccions i una munió de coses. L'escola instaurà l'intercanvi epistolar i l'intercanvi de visites. El professorat era desigual. L'escola tenia un important butlletí, el "Boletín de la Escuela Moderna", amb diferents versions internacionals, a través del qual difonia els seus plantejaments pedagògics. El projecte escolar anava acompanyat d'un poderós projecte editorial. Ferrer tenia la intenció de consolidar-lo a través d'una Escola Normal de formació de docents racionalistes. El programa-currículum de l'escola, segons el discurs fundacional, volia fer que els nens i nenes arribessin a ser "persones instruïdes, verídiques, justes i lliures de tot prejudici", substituint "l'estudi dogmàtic pel raonat, de les ciències naturals", desenvolupant i dirigint "les aptituds pròpies de cada alumne, a fi que, amb la totalitat del propi valer individual, no només sigui un membre útil a la societat, sinó que, com a conseqüència, elevi proporcionalment el valor de la col·lectivitat", i ensenyant "els veritables deures socials, de conformitat amb la justa màxima: No hi ha deures sense drets; no hi ha drets sense deures". No va ser un model teòric sinó un model escolar i educativosocial encarnat, que va produir mestres, escoles i comissions de pres fins a 1939, i que incorporà amb el temps metodologies col·laterals: Decroly, Freinet, etc.

Però Ferrer també era un propagandista radical per la justícia social, llibertari i republicà. Se'l va acusar sense proves (fan un acte de fe els historiadors que avui invaliden la sentència judicial de 1907) de conspiració amb Mateu Morral. Després, tingué lloc el crim d'estat comès en la seva persona el 13 d'octubre de 1909. No cal dir que el descabdellament de la repressió de la Setmana Tràgica, i en particular l'assassinat legal del fundador de l'Escola Moderna, desencadenaren onades de repulsa internacional, prou conegudes. El foc creuat d'acusacions i contraacusacions de culpabilitat ha arribat fins als nostres dies, com hem assenyalat. Però, des de la serenor de la perspectiva centenària el fet és que tota una classe política espanyola i catalana i les principals institucions de poder polític (espanyol) i de poder religiós (Vaticà) surten ben tacades d'una repressió -la de la Setmana Tràgica- que res no tingué, com hem pogut veure, d'exemplar. Tret de figures concretes com Joan Maragall o Gabriel Alomar, l'actitud de la societat civil catalana va ser decebedora abans i després de la repressió de la Setmana Tràgica. En particular la hipocresia de la Lliga Regionalista va ser proverbial. I pel que fa a institucions com l'exèrcit i la monarquia borbònica (institucions que han tingut una continuïtat fins al present. Cosa diferent fora si hagués prosperat la República!), l'assumpció de responsabilitats i reconeixement de culpa davant del poble -en particular per part de la Monarquia- ha estat fins a data d'avui nul·la.

Curiosament Ferrer ha tingut poc cartell públic. Encara ara a Barcelona no hi ha cap carrer o plaça dedicada al fundador de l'Escola Moderna, i no ha estat fins al 9 de juliol de 2009 que un Ple del Districte Montjuïc no ha aprovat el simbòlic canvi de l'avinguda Marquès de Comillas pel d'avinguda Francesc Ferrer i Guàrdia. Ferrer i Guàrdia ha estat i segueix sent un tema polèmic. No perquè no se'l consideri un clàssic de l'educació -que figura a la biblioteca dels referents pedagògics de tots els temps- sinó perquè a més de pedagog i editor renovador va ser un activista enormement compromès amb la justícia social i la millora de les condicions de vida dels humans. Aquest aspecte ha donat lloc a una línia revisionista en la historiografia oficial espanyola que emet contínuament un judici paral·lel sobre Ferrer i fa d'ell un "terrorista", amb tota la càrrega ideològica de l'adjectiu, sobretot després de 2001.

Amb motiu del centenari de l'Escola Moderna vaig fer un experiment: vaig proposar als meus alumnes universitaris de Formació Pedagògica per a l'Educació Secundària (CAP) o d'Història de l'Educació una revisió de Ferrer. Un grup escrigué que Ferrer "esperava que la societat de l'època se n'adonés que ignorància era (i és) sinònim de violència i que coneixement era (i és) sinònim de llibertat". Deien que la filosofia evolucionista li servia a Ferrer per contextualitzar una visió progressista segons la qual el canvi o transformació de la societat havia de comportar la superació de les desigualtats econòmiques, socials i de gènere. Aquests alumnes afegien que Ferrer elaborà una proposta educativa exempta de dogmatisme, que atorgava autonomia als estudiants i els permetia de construir el propi aprenentatge. Ferrer hauria eliminat de l'educació el que és definit des de Bourdieu com a "violència simbòlica". L'activisme pedagògic es veu, segons aquests estudiants, en la consigna de Reclus per a l'ensenyament de la geografia: "veure, crear de nou i no repetir de memòria" (Ferrer i Guàrdia, 1990: 87).

D'altres alumnes consultats tendien a considerar que la tendència a l'eliminació progressiva dels exàmens, el foment de les activitats extraescolars, l'ensenyament laic o el desenvolupament de la capacitat crítica formen part del marc teòric de la legislació vigent, tot i que la decisió d'aplicar aquests principis i pràctiques rau en cada centre educatiu, i que "hem d'apuntar que a nivell procedimental les iniciatives encara són escasses". En general pensaven que Ferrer va ser un precursor d'idees pedagògiques que s'han anat acceptant posteriorment com a "normals".

Portada del llibre






Els afusellaments al País Valencià (1938-1956)
Gabarda Cebellán, Vicent
(Publicacions de la Universitat de València, 2011) · 456 pàg. · 11 €

Portada del llibre






Mestres republicanes. Ciutadanes compromeses
Ferrer González, Maria Cristina;Pons Adrover, Maria
(Edicions UIB, 2005) · 208 pàg. · 9 €

Portada del llibre






Els afusellaments al País Valencià (1938-1956)
Gabarda Cebellán, Vicent
(Publicacions de la Universitat de València, 2007) · 456 pàg. · 25 €

Atenció, però: molts d'ells amb prou feines entraren en el tema de la persecució de les idees ferrerianes per part dels conservadors d'abans i d'ara. En aquest sentit, un grup declinà de presentar i de valorar una carta al director de contingut antiferrerià, publicada a La Razón, 8-I-2002, p. 8, que, basant-se en el criteri de l'historiador Pío Moa, qualificava l'Escola Moderna de "talibanesca" i a Ferrer Guàrdia d'exaltat i provocador d'assassinats.

Després del debat, les conclusions d'un grup van ser que "del pensament de Ferrer i Guàrdia podríem dir que queda allò que cada un vol que quedi (...). La majoria (de la classe) hi està d'acord: la majoria dels aspectes que contempla l'ensenyament de l'Escola Moderna po­drien ser viables i a més a més s'haurien de portar a terme, com per exemple, l'intent de lligar l'educació amb la vida quotidiana i també que els nens aprenguin a ser més crítics i la menor importància dels exàmens (...)". El grup que resumí el debat va ser del parer que els professors no han de transmetre valors, ni tan sols els valors propis i afegí que "amb el neoliberalisme no és viable fer una escola on hi hagi totes les classes socials, ja que cada vegada més es creen escoles privades on no tothom pot accedir-hi".

Experimentem avui dia com és de costós el debat d'una certa profunditat sobre educació, sobre una universitat compromesa amb el món i amb el país, sobre laïcisme i tolerància, sobre democràcia i interculturalitat enriquidora i fecundant; aquest debat brilla per la seva absència i això és més aviat estremidor. Els pedagogs, els mestres, els professors d'avui dia, ja en tenen prou i segurament massa de meta-discursos teòrics sobre com ha de ser l'educació. Darrere de les lleis i decrets hi ha un discurs, una ideologia que condiciona el seu treball com a educadors, el dia a dia de la seva tasca. L'educació serveix per fabricar ideologia, ahir com avui. El poder vol fer del docent un mer instrument per afaiçonar una societat sota control. Això ajuda a entendre el profund malestar dels ensenyants. Des d'aquesta perspectiva cal analitzar intervencions polítiques com la recentment aprovada Llei d'Educació de Catalunya o la contumàcia amb que s'insisteix a aplicar sense garanties el pla de Bolonya. La història de l'educació, també aquella amarada de sang innocent com la que evoquem en aquestes ratlles, és mirall i és estímul. És un poderós recurs dels educadors.

Pere Solà
Catedràtic d'Història de l'Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona

tornar Números anteriors

MÉS CONSULTATS

Portada del llibre






digital: El libro impreso y el libro digital
Cavaliere, Alessandro
(Universitat d' Alacant (Publicacions), 2010) · 1 p. · 5 €

Portada del llibre






El medi natural del Solsonès
Guixé Coromines, David
(Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2008) · 0 p. · 50 €

Portada del llibre






digital: Enemigos íntimos
Sánchez Padilla, Andrés
(Publicacions de la Universitat de València, 2016) · 0 p. · 8 €

Portada del llibre






Introducción a la programación
Abásolo Guerrero, María J.;Perales López, Francisco J.
(Edicions UIB, 2011) · 273 p. · 20 €

Portada del llibre






En defensa del raonament
Trillas Ruiz, Enric
(Publicacions de la Universitat de València, 2015) · 166 p. · 10 €

Portada del llibre






Thomas Merton's Poetics of Self-Dissolution
Petisco Martínez, Sonia
(Publicacions de la Universitat de València, 2016) · 184 p. · 14 €

Portada del llibre






Estudio contrastivo gramatical de campo en español como lengua extranjera
Martí Contreras, Jorge
(Publicacions de la Universitat de València, 2016) · 255 p. · 18 €

Portada del llibre






Investigación e innovación en educación superior
Varios autores
(Publicacions de la Universitat de València, 2016) · 320 p. · 18 €

Portada del llibre






La Universitat de Barcelona. Història dels ensenyaments (1450-2010)
Fullola Pericot, Josep M.;Gracia Alonso, Francesc;Casassas i Ymbert, Jordi
(Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2012) · 208 p. · 58 €

Portada del llibre






digital: Émile Durkheim
Flaquer Vilardebó, Lluís
(Editorial UOC, S.L., 2015) · 124 p. · 9 €

Portada del llibre






digital: Fundamentos de electrónica analógica
Camps Valls, Gustavo;Espí López, José;Muñoz Marí, Jordi
(Publicacions de la Universitat de València, 2011) · 402 p. · 9 €

Portada del llibre






Estadística aplicada a les Ciències Socials
Molina Vila, María Dolores;Mulero González, Julio;Nueda Roldan, María José;Pascual Romero, María Aurora
(Universitat d' Alacant (Publicacions), 2015) · 264 p. · 15 €