800 ANYS DE JAUME I

Jaume I va nàixer, en efecte, a Montpeller, la ciutat que havia portat la seua mare, Maria, al matrimoni amb Pere el Catòlic, que es va convertir en un gran centre universitari al segle XIII, amb la creació de les facultats de dret i medicina el 1229, la d'arts el 1242 i la unificació de totes tres el 1289 amb la fundació de la Universitat de Montpeller. Un desplegament extraordinari dels estudis universitaris que es va produir, doncs, durant el regnat de Jaume I.

	Constitucions dels regnes hispànics en l'Antic Règim García Edo, Vicent (Universitat Jaume I, 2003) · 276 pàg. · 50 €
	Crides, Pragmàtiques, Edictes, Cartes i Ordres per a la Administració i Govern de la Ciutat i Regne de València en el segle XVI (2 vol. amb estoig) Canet Vallés, Josep Lluis; Romero Lucas, Diego (eds.) (Universitat de València, 2002) · 938 pàg. · 96 €
	Liber privilegiorum civitatis et regni Valencie. I. Jaume I (Universitat de València, 1998) · 194 pàg. · 22,24 €
	Llengües en contacte als Regnes de València i Múrcia (segles XIII-XV). Colomina i Castanyer, J. (Publicacions UA; DPTO DE FILOLOGÍA CATALANA, 1995) · 292 pàg. · 12,5 €

Aquells primers anys del segle XIII, quan va nàixer Jaume I, Montpeller no era encara una ciutat perifèrica de la Corona d'Aragó, en el nord més extrem i enclavada en els dominis del rei de França, sinó una de les capitals més dinàmiques d'Occitània, al bell mig de les possessions ultrapirinenques -el Llenguadoc i la Provença- dels reis d'Aragó i comtes de Barcelona. Una peça estratègica en la partida d'escacs que jugaven contra el comte de Tolosa per l'hegemonia sobre les terres d'Oc i una ciutat clau d'aquell estat a cavall dels Pirineus, des del Roine fins a l'Ebre, que hauria pogut ser. Si més no, en els somnis dels trobadors medievals i dels historiadors de la Renaixença. Tolosa, també un important centre universitari, era la gran rival de Barcelona en la regió.

Per això s'havia casat Pere el Catòlic amb Maria de Montpeller, no perquè l'estimara -que no l'estimava gens, si hem de creure els cronistes de l'època, i costà Déu i ajuda que el rei s'acostara a la seua dona per tenir un fill-, sinó per obtenir la senyoria de la ciutat. No cal dir que l'amor no comptava gaire en els matrimonis reials, que responien sobretot a interessos polítics i territorials. Una vegada aconseguida Montpeller, Pere el Catòlic ja no va voler saber-ne res, de Maria, i Jaume va nàixer de pur miracle, com ell mateix afirma en la seua crònica, el Llibre dels feits, un exemple insòlit d'autobiografia d'un rei medieval. Pere arribà fins i tot a demanar al papa l'anul·lació del matrimoni per a casar-se amb un partit millor, Maria de Montferrat, l'hereva del tron de Jerusalem. Si l'haguera obtingut, Jaume hauria deixat de ser l'hereu legítim.

No és estrany, per tant, que Jaume I no expresse en la seua crònica cap mostra de devoció filial envers el seu pare -de qui, tanmateix, sembla que va heretar una lubricitat desmesurada, fins al punt que se li coneixen més d'una dotzena de dones i amistançades estables- i que li recrimine fins i tot la derrota a la batalla de Muret, on Pere va trobar la mort. En la partida d'escacs que es jugava a Occitània -un gegant cultural però un nan polític, fragmentat en una miríade de petits comtats, vescomtats i castellanies-, havia irromput amb força un tercer jugador, el rei de França, que aprofitava el pretext de la croada contra els albigesos per a estendre els dominis fins a la Mediterrània i als Pirineus. Muret, on catalans, aragonesos i tolosans, ara tots units enfront de l'enemic comú, foren derrotats per Simó de Montfort, el cabdill dels croats francesos, tancà un camí, el de l'expansió ultrapirinenca, occitana, i n'obrí, o més aviat en consolidà, un altre, en ensolcar ja decididament la futura expansió territorial cap al sud, sobre les despulles d'Al-Andalus. L'estat que hauria pogut ser catalanooccità, a una banda i l'altra dels Pirineus, esdevindrà finalment, ja amb Jaume I, ibèric i mediterrani.

En realitat, el camí l'havia obert, un any abans de Muret, la batalla de Las Navas de Tolosa (1212), que precipità l'enfonsament de l'imperi almohade i, amb ell, l'ocupació cristiana de la major part d'Al-Andalus. En l'espai d'una o dos generacions, les conquestes portugueses, castellanolleoneses i catalanoaragoneses deixaren reduïda la presència musulmana a la península Ibèrica al reducte de Granada. Les conquestes de Mallorca, València i Múrcia, els principals "fets" del regnat de Jaume I, i al capdavall un acte d'agressió que provocà la destrucció i desaparició de les societats andalusines autòctones, són contemporànies, doncs, de les de l'Alentejo i l'Algarve en la zona d'expansió portuguesa i de la major part d'Andalusia en la castellana. I, de la mateixa manera que aquestes conquestes completarien la formació territorial de les corones de Portugal i Castella, també donarien la forma i, sobretot, l'articulació política definitiva a la Corona d'Aragó.

En efecte, en un moment en què, a tot Europa, les noves monarquies territorials tendien a consolidar-se entorn d'un poder reial fort i centralitzat, com era el cas d'Anglaterra, França o Castella, Jaume I optà per un model confederal i descentralitzat per als seus regnes. No sols no incorporà les terres mallorquines i valencianes a Catalunya i Aragó, com havien fet un segle abans els seus antecessors amb la Catalunya Nova (Lleida i Tortosa) i el Baix Aragó (Terol), ni propicià la unificació entre Catalunya i Aragó (com passaria finalment amb Castella i Lleó), sinó que hi va crear dos regnes nous, autònoms, amb les pròpies lleis, moneda i institucions. I aquest mateix model és el que s'aplicaria més tard per a "fer encaixar" en la Corona els nous estats membres: Sardenya, Sicília i Nàpols.

És molt possible que en aquesta decisió, com en la de dividir els dominis a la mort, influira un concepte patrimonial, arcaïtzant, de la corona, que el portava a considerar els regnes com a propis, personals (els uns per haver-los heretat i els altres per haver-los conquerit ell mateix), i, per tant, a sentir-se lliure per a dotar cada fill amb un regne, quan ja les altres monarquies començaven a diferenciar entre el que era patrimoni públic i patrimoni privat del rei. I, de fet, cada vegada que naixia un nou fill, canviava el testament per a adjudicar-li un regne propi, en detriment del primogènit i hereu. Això, que debilitava la consistència de la Corona enfront dels dos poderosos veïns, Castella i França, i la renúncia a Occitània pel tractat de Corbeil, són dos retrets que, vuit segles després, encara no li han perdonat els historiadors.

En contrapartida, Jaume I també presenta trets "moderns", com el caràcter romanista que impregna els Furs valencians, els Privilegis mallorquins i, en general, tota l'obra legislativa, i el desenvolupament que va imprimir a l'administració de l'estat, amb la creació d'una veritable hisenda reial, la institucionalització del poder municipal i també el de les corts, nascudes precisament per a incorporar les ciutats i el patriciat urbà al joc polític, dominat en exclusiva fins aleshores pel monarca i la noblesa. En un altre terreny, el de la cultura, Jaume I contribuí notablement a la fixació del català com a vehicle literari amb la seua autobiografia, el Llibre dels feits, a més, naturalment, de la utilització com a llengua de la cancelleria i l'administració reials. Finalment, les conquestes van ser les que van portar la llengua i la cultura catalanes a les Illes Balears i al País Valencià, les que configuraren aquest àmbit cultural i lingüístic comú que anomenem Països Catalans i que cobreix en tota l'extensió la Xarxa Vives, de Perpinyà a Alacant i de Lleida a Palma de Mallorca.

Per Antoni Furió

Números anteriors

Amb el suport de: